dissabte, 23 d’agost del 2014

Kinito

Amb la mateixa despreocupació que quan sóc al vàter llegeixo les etiquetes del sabó i/o del "pato wc", avui mentre esperava per pagar l'esmorzar llegia les etiquetes de les ampolles alineades a la lleixa del bar. I entre conyacs, anissos, güisquis i ginebres he trobat una ampolla de "Quina San Clemente". De sobte m'ha vingut el que els moderns en diuen un "flash back", que al cap i a la fi és un record, i he vist a la meva mare fent-me veure un gotet de "Quina San Clemente" abans de dinar. Si la memòria no em falla, cosa bastant probable, això devia ser cap als anys 70/80, quan jo no era gaire menjador de mena i sempre feia el ronso a l'hora de menjar.
Com han canviat les coses ! Ara no faig el ronso a l'hora de menjar, més aviat al contrari, cosa que es pot comprovar simplement mirant la circumferència de la meva cintura, molt allunyada de la cintura d'avispa.
El cas és que en aquella època era habitual als nens desganats i rondinetes donar-los un "xupito" del famós Kinito abans dels àpats. Fins i tot feien anuncis per la "tele", amb aquella bonica cançó que feia (si no recordo malament) :
"Sal al balcón, tira un jamón, mira que viene Kinito, quiero comer, quiero beber y me muero de apetito..." y que acabava amb aquell magnífic eslògan : "Kinito San Clemente, da unas ganas de comerrrrrrrrr !"

Avui en dia, per la mateixa pràctica, els meus pares serien a la presó...

I també recordo que si guardaves els taps de les ampolles, quan en tenies sis, et donaven un ninot de goma del Kinito. A casa en teníem un munt... 

Com canvien les coses amb el pas del temps... Ara quan un nen no te gana que li donen ?


I vet aquí el ninot :