dissabte, 25 d’abril del 2015

Habitació 3216 (antecedents)

19 de març de 2015 – Tot el dia Sant Josep i primer aniversari de la mort de la Betty (la millor gata del món, almenys per mi).

20 de març de 2015 – Em desperto aproximadament cap allà les dues, ara no sé si dir de la nit o de la matinada, potser millor de la nit doncs tenia la sensació de que el sol encara dormia. Un dolor, ja conegut, a l’abdomen em trasbalsa el son i començo a donar voltes al llit ( amb el cos en sentit horitzontal, no us penseu que vaig començar a córrer per l’habitació rodejant el cap i els peus del llit). Tot i que el dolor en lloc de disminuir, creix, em concentro en que disminueixi i procuro no fer-li massa cas, però no m’adormo. Escolto la ràdio, millor dit, sento la ràdio i veig com els minuts van caient implacablement del rellotge i no sé on van a parar. Sense treva i amb regularitat van passant els quarts, les mitges hores, els tres quarts i les hores. Sembla mentida com n’és de lent el temps quan no tens res a fer...
A no sé quina hora, m’aixeco i vaig a beure aigua. Però el dolor m’acompanya fins a la cuina com si estigués entestat en no deixar-me. Bec aigua i el dolor, pel que sembla també. Tornem tots dos cap al llit i jo començo a estar emprenyat. Al cap i a la fi ja sé d’on ve el dolor, però començo a sospitar que aquest cop ha vingut per quedar-se, tossut i marrà com ell sol, decidit a fastiguejar-me el que queda de nit.
-          Doncs per aquí si que no hi passo – penso en la meva intimitat – ara trucaré al metge i no te les mamaràs tant dolces.
Em torno a aixecar i el dolor insisteix a venir amb mi. Agafo el telèfon i marco decidit el 112.
-          Emergències dígui’m – em respon una dolça veu.
Fins al moment no havia parlat en veu alta, en fer-ho vaig veure que el dolor es va sentir traït i va augmentar la seva intensitat, suposo que mig per venjança, mig per tocar els collons.
Després d’una breu conversa la dolça veu em diu – Li passo.
I efectivament em va passar.
-          Hospital General de Vic, dígui’m – una altra dolça veu que em fa pensar que potser son parentes.
Li explico el que hi ha i em diu que no pateixi que m’envia el metge d’atenció domiciliària i que ell avaluarà la situació. Confirmem el carrer, número i pis i ens acomiadem cordialment.
El dolor es veu amenaçat per la imminent intervenció d’un professional i accentua el seu malestar, i de passada el meu. De ben segur que deu recordar altres episodis en que ha estat derrotat per fàrmacs orals i/o intravenosos (mai anals afortunadament doncs a mi els supositoris sempre m’han fet un no sé què que què sé jo) i per recordar-m’ho es rebel·la, es recargola i el mal parit s’estén. Rebufo i renego, no sé si en aquest ordre i mentre estic ocupat en aquests afers em sona el telèfon.
-          Mira – penso, deu ser el metge que ja deu venir.
Però no. És altra vegada la dolça veu que em comunica que el metge és a una altra urgència en un poble de la comarca i que en té per aproximadament per tres hores. Afegeix que si el dolor és massa fort que em plantegi de desplaçar-me jo mateix a l’hospital. Em diu que ja tenen el meu historial a la vista i que m’esperen.
Renego i rebufo, ara si que en aquest ordre. Trio uns calçotets decents i uns mitjons sense forats i m’acabo de vestir amb tota la dignitat de que sóc possible. Surto de casa amb cara de pomes agres i baixo fins al pàrquing. En asseure’m al cotxe el dolor diu ara és la meva i segueix burxant sense interrupció i amb constància.  Arrenco i surto al carrer. La ràdio del cotxe m’indica que son les sis del matí i de passada em recorda els temes que he de saber abans de sortir de casa.
A una velocitat regular de 20 Km/hora (més que res per no canviar de marxa) arribo a l’hospital i com que sóc català, penso que com que la cosa pinta que va per llarg millor que no entri al pàrquing de l’hospital (òbviament de pagament) i estaciono al carrer (la pela és la pela, encara que tinguis dolor abdominal). Baixo del cotxe i em dirigeixo, caminant com un iaio atrotinat, cap a la porta d’urgències. Pel camí penso que per què cony, les entrades d’urgències sempre son a la part posterior dels hospitals i l’entrada dels visitants a ran de carrer, crec que hauria de ser a l’inrevés... I amb aquestes cabòries arribo al meu destí. En acostar-me a la porta, aquesta fa shhhhhh i s’obre ella sola. Caram – penso – potser tenen un detector de malalts.
Només entrar se m’acosta un noi uniformat impol·lutament de color blanc i em diu :
-          Vostè deu ser el del dolor abdominal, oi ?

No sé si va ser ull clínic que en diuen o la fila que feia jo caminant com una eruga moribunda, el cas és que li vaig dir que si. Mentre m’acompanyava directament cap a dins, sense passar pel triatge ni cap altre tràmit, vaig estar a punt de demanar-li que per què no em presentava aquella noia de veu tant dolça que parlava per telèfon.


Continuarà.....