dissabte, 12 d’abril del 2008

Altruïsme, "pongos" i Mafalda......

En un espai relativament curt de temps he tingut la oportunitat de col.laborar en dues tómboles benèfiques per a recollir diners per a els menys afavorits, pels degraciats, vaja!!! El dicurs de recaptació d'objectes en els dues ocasions ha estat el mateix : "Si tens alguna cosa, el que sigui, que ja no hagis de fer servir...ho posarem a la tómbola i amb els diners que recollim farem....."
I sens dubte que ho faran i gràcies a que hi hagi gent que ho faci, que quedi clar per endavant.
Però l'anàlisi que faig jo posteriorment és el següent. Partim de la base d'una acció altruista, donem alguna cosa que no ens cal, per què qui no té pugui tenir (la frase m'ha quedat una mica espesa però crec que s'entén). Però la realitat és la següent, en el moment que s'obre la "veda" de donar el que no ens fa falta, comencem a rastrejar tots els racons de la casa a la recerca i captura de "pongos". Entenem per "pongo" tota aquella andrònima o fòtil absolutament inútil que hem adquirit en un moment de compra compulsiva (els mercats medievals i les fires d'artesans son llocs on aquesta fal.lera es molt propensa a multiplicarse) o bé que algún parent, familiar o fins i tot ésser estimat ens ha regalat amb prou bona intenció o també sovint producte de una altra lacra de la societat en que vivim que son els "amics invisibles".
A partir d'aquí comencen a col.leccionar tota una sèrie d'articles que van okupant (ho escric amb K expresament) fons de calaixos, racons a les lleixes, caixes de sabates i en algun cas armaris sencers.
Afortunadament, de tant en tant, ens trobem amb l'oportunitat de col.laborar amb alguna tómbola benéfica i podem fer neteja. Fins i tot mentre anem recol.lectant noses fem broma comentant que si la nostra tieta va a la tómbola, potser hi trobarà aquell imán de nevera de Toledo (imitant la silueta del Quixot i Sancho Panza) o aquell "ositu" tant infame o aquell gerro que mai no es trenca.
Quan he acabat la feina i he vist satisfet la quantitat de "trofeus" que em trauré de sobre, he recordat un acudit de la Mafalda en que la seva amiga Susanita li diu :



I d'alguna manera m'he avergonyit.......

diumenge, 6 d’abril del 2008

Curioses similituds.......

Per canviar una mica de tema us comentaré una altre excurssió que he fet recentment. Ahir mateix sense anar més lluny, vaig anar a Barcelona ( jo encara sóc d'aquells que creuen que anar a Barcelona és un esdeveniment), i un cop allà vaig decidir anar a donar un tomb pel Tibidabo. D'alguna manera aquest lloc, per molts esforços de modernitat que faci l'Ajuntament de Barcelona, sembla un salt al passat, potser uns quaranta anys endarrera.
I no només per l'estètica del parc d'atraccions, sino també pel fantàstic temple coronat amb un "Cristu" a base de bé. Ja a la porta un calfret em va recòrrer l'espinada, en un frontis espectacular hi diu : "Templo expiatorio de España". A dins un mossén explicava als assistents a un casament que esperaven que arribés la novia, que alló de "expiatorio" ho deia per què amb l'oració que tenia lloc dins d'aquest temple, expiaven els pecats d'España. Resulta que hi ha gent que hi resa, evidentment per torns, dia i nit de tots els dies de l'any des de fa més de quaranta dos anys. - Carai !!! - vaig pensar - Si que en fan de pecats a "España"...
Vaig continuar la alliçonadora visita i no vaig poder resistir le temptació d'anar a veure on eren aquesta gent resant a tota hora i els vaig trobar dins d'una capella, en actitut piatosa i resant. Per què ningú no els destorbi al costat de la porta hi ha un cartell lluminós (que s'encén i s'apaga com el d'alguns bars de carretera, per què ens entenguem), on s'adverteix que cal fer silenci doncs estan resant.
Finalment vaig parar atenció als confessionaris, n'hi ha dos, a banda i banda de la porta principal. Senzillament espectaculars. Fabulosos. Al costat de cadascún hi ha un cartell amb el manual d'instruccions per a utilitzar-lo (si voleu veure el cartell visiteu el meu photoblog) i després no vaig poder estar-me de fer-ne una fotografia que us poso aquí mateix i que a mi em va recordar, tendrament això si, un aparell molt comú als anys seixanta i setanta que els moderns anomenaven "juke box".
















Tot plegat immillorable.....

dimarts, 1 d’abril del 2008

No era la Juanita......punt i final.

Tornem'hi !!!
I crec que això haurem de donar el tema per dat i beneit.
Corresponent a un amable comentari, és just i necessari que clarifiquem les coses.
Resulta que quan vaig anar a Banyoles, si que hi havia una carpa, el que pasa és que no es deia Juanita, es deia Ramona. Si poseu "carpa ramona" al google us sortiran uns 15000 enllaços amb aquest text, si ajusteu la recerca a "banyoles" ens quedarem amb 402 enllaços.
I que vull dir amb això ?
Doncs que la carpa Ramona va existir i que jo la vaig veure. Cosa que no treu de que a Vilanova tinguin la Juanita, que em mereix tots els respectes i admiració.
Com a enllaços curiosos us puc dir que n'hi ha un (el primer) on un senyor certifica textualment en castellà el següent :
"No os podéis ir de Banyoles sin visitar a la Carpa Ramona, es una carpa (un pez) enorme que bebe de un porrón (un botijo típico catalán). Divertidísimo tanto para crios como para mayores. Esta situado en uno de los restaurantes que bordean el lago." Inmillorable el tema del "botijo típico catalán".
Si fos una mica més jove del que soc ara us diria també en castellà : "Chúpate esa!!!", però no ho dic per no ofendre.
Més endavant hi trobarem una entrada a viquipèdia i una mica més endavant també hi ha un article aparegut a El País, signat per Gerard Bagué i publicat el 12 d'agost de 1998 que duia per títol "El lago de los prodigios" i que textualment informa que:
"Buena prueba de ello es la carpa Ramona, obeso ejemplar bautizado, según parece, en honor de una casposa canción de Fernando Esteso. Este apático e insaciable consumidor de aceitosas patatas chips lanzadas por los turistas desmiente el aura de peligrosidad de estas aguas."
Realment espectacular, bebia amb porrò i menjava patates fregides.
Després s'han organitzat tota mena de concursos i actes en record i homenatge de la bestiola golafre i segurament alcoholitzada. Hi ha un restaurant amb el seu nom, un grup de rock i moltes més coses, sens dubte totes interessants.
I si tot això ha vingut per què vaig anar a veure l'exposició Bodies, no em vull imaginar de que parlarem quan comenti que un dia vaig anar a buscar bolets i en una estació de servei (abans en deiem gasolineres) que es deia o diu El Lleó (i que no recordo on era, però ja ho esbrinaré) hi havia un ximpancé engabiat que fumava els cigarrets que li tirava la gent......