dijous, 1 de novembre del 2007

Si parlo de la mort (amb permís de Miquel Martí i Pol)

Aprofitant que avui és Tots Sant i demà és el dia dels difunts volia aprofitar per fer unes reflexions sobre la mort i totes aquestes coses. Finalment he decidit deixar-ho per un altre dia i només recordar la veu de Miquel Martí i Pol, que ell si que en sabia de coses....
SI PARLO DE LA MORT
Si parlo de la mort és per què em moro
i si al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda;
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d’un cop per sempre el plet, que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l’elegia
i algú hi haurà per fer-me el panegíric
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, de fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.

Miquel Martí i Pol.

Així doncs, de moment no cal dir res més.

Amen.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

A casa som tots morts (1ª edició)

Senyores i senyors ja tenim la primera edició de "A casa som tots morts".Aquesta barrabassada que podreu trobar fàcilment a la web www.relatsencatala.com, finalment ha merescut l'interés d'uns editors i ha vist la llum.Deixeu-me que us ho expliqui.El meu mànager i agent literari, que malgrat els seus esforços en difondre la meva obra, mai no havia lligat cap publicació, finalment ho ha aconsseguit. Desconec si les negociacions han estat massa llargues o fins a quin punt els interessos de ves a saber qui han influit en l'edició. Finalment ja tenim al carrer l'esperada obra "A casa som tots morts", coincidint amb el tercer aniversari de la seva aparició a la xarxa.Em consta a més que l'edició s'ha exaurit sense ni tan sols tenir temps d'estar a l'aparador de les millors llibreries de la ciutat. Haurem d'esperar a una possible segona edició que en aquest moments està en un punt mort, aprofitant que s'acosta Tots Sants.I dit això vull agrair al meu pare (alhora mànager i agent literari) i als seus compinxes els germans Gausachs l'esplèndida edició de "A casa tots som morts" amb una edició limitada de dos exemplars, convenientment impresos en una impresora quasi clandestina i relligats a cops de grapadora.Potser m'hauré de pensar en escriure una segona part, encara que ja se saps que les segones parts mai no acaben de ser bones...Gràcies a tots tres per fer-ho possible!!!

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Ara que s'acosta Tots Sants...

Abans de començar he d'advertir al lector o lectora que l'entorn de la mort, els funerals, les caixes i tot el que ho envolta sempre m'ha captivat d'alguna manera. Segurament és que he rebut una educació al voltant d'aquests temes bastant políticament incorrecte. Dit aixó, anem pel tema.Una de les iniciatives que més em plauen de les administracions, i potser és de les poques que ho fan, son els tallers i cursos que fan per a la gent gran. És molt important que aquestes persones continuin una certa activitat i el que crec més important, que no abandonin el seu interés per aprendre. A banda dels cursos de internet i noves tecnologies, les clases de català, sobretot pels qui en el seu moment no van poder estudiar o qualsevol activitat física o gimnàstica, també ens trobem amb els clàssics. I aquí és on vull explicar una bonica història en aquesta ocasió.Els tallers de ceràmica. Periódicament se'n organitzen i potser son dels que més bona acollida tenen. I alguna cosa deu tenir el fang que ens atrau. Poser el contacte amb la terra(diuen que és d'on venim i on anem), potser la seva facilitat per treballar-ho amb les mans o potser pel simple gust de fer pastetes.Habitualment en les primeres classes el profesor dona unes bàsiques nocions tècniques i molt ràpidament tothom pot començar a potinejar el fang. És bonic veure quan pregunten als alumnes, recordeu que estem parlant de classes per a la gent més gran (el que abans en deiem avis els que erem prudents o vells els més desarrapats :- I què t'agradaria fer a tu ? - ara està de moda parlar de tu a aquestes persones.Les respostes malgrat que son diverses sempre acaben anant a parar a uns certs tòpics bastant comuns :Un cendrer, un plat i una tassa, una palmatòria, una safata, uns estalvis i a voltes els més agosarats sorprenen amb propostes més intrèpides com per exemple una tetera, un gerro o un cantir.Fins aquí tot transcorre dins d'uns paràmetres de normalitat i el professor continua donant les seves encertades indicacions per iniciar les encara embrionàries obres d'art.Tothom treballa amb interés i il.lusió, el profesor es paseja entre els alumnes i va donant petites indicacions i consells. En un moment donat s'atura davant d'una senyora que feineja molt atrafegada i li diu:- I tu, que estàs fent ? - veient que la dona comença a modelar una figura amb un cert volum - Què vols fer un gerro ?- No, no, de cap manera - respon l'alumne - m'estic fent una urna per què posin les meves cendres quan em mori.El professor no pot amagar la seva sorpresa, però fa el cor fort i continua donant les seves indicacions. Mentre transcorre la classe no pot evitar però, pensar com li deu anar al seu company, l'encarregat del taller de fusteria. No fós cas que algun alumne estigui intentant fer-se la caixa.Aquesta història us ben asseguro que en gran part és tant certa com la vida mateixa. Us aseguro que és cert que hi ha una senyora que s'està fent la seva pròpia urna de ceràmica.I ho trobo sensacional. Tant de bo tots fòssim capaços de preparar la nostra mort amb aquesta prevenció.Avís a les funeràries i altres especuladors al voltant del negoci de la mort : teniu els dies comptats, el "bricolatge mortuori" ja és aquí!!!

diumenge, 26 d’agost del 2007

De vacances arreu del mon....

Aquests dies, com gairebé tothom qui ha pogut, he fet uns dies de vacances. He anat a Navarra, al nord, a la part més euskaldun, segons ells. I és veritat, la majoria de persones parlaven basc. Va coincidir que quan vam arribar al poble en qüestió (Bera de Bidasoa per si us interessa) eren les festes del poble. I com diu la dita que allà on vagis fes el que vegis, vam anar a una mena de "pasacalle" on gairebé tothom anava borratxo i feien "botellón" al mig del carrer i fumáven als bars i no passava res. En mig de tot aquest guirigall, per descomptat, no passàvem pas com si fòssim de la colla i en molt poca estona ens van identificar :- Vamos a estos que son guiris !!! - van xipollejar i se'ns van acostar amb un aire amistós.- Do you speak english ? (o com s'escrigui)- ens van demanar rient. En veure que nosaltres també reiem i no contestaven van continuar :- Parlé vous français ? - fent un esforç de multilingüisme.I nosaltres vinga riure. Finalment fent un esforç i traient-se un altre idioma de la màniga van preguntar :- Parla italiano?Tot això entre bafos de calimotxo i patxaran i altres begudes espirituoses de dubtosa procedència. Finalment en veure que no se'n sortien vam respondre (amb orgull, és clar) :- Catalans, som catalans!!!El "capitoste" de la quadrilla va dir :- Ah! españoles. - mentre els altres es pixaven de riure (algun segurament de veritat)- No, no..catalans - li vaig respondre en un perfecte català del vallés.Aleshores se'ls van passar les ganes de riure i es va fer un silenci terrible. Jo per uns moments vaig dubtar de la mítica complicitat entre catalans i bascs - A veure si son del PP vaig pensar. Però no, finalment amb la boca petita ens van preguntar a poc a poc per què ho entenguèssim :- Però el español lo entienden, no ?I tots plegats ens vam possar a riure. La "cuadrilla" anava cridant : Una miqueta parlo català!!! - per demostrar que ells els idiomes els tenen tots dominats.Després vam passar per una plaça on hi havia un parell de "xiringuitos" on subministraven més alcohol i possaven música a tot drap. Fixeu-vos si las coses son diferents segon a on vas que la primera cançó que vam sentir portava per titol "España huele a culo" i la veritat és que era un rap molt enganxós. Per descomptat no hi havia ni l'ombra de les forces d'ocupació (perdó de l'ordre públic volia dir). Vam acabar la tarda mirant com després d'una festa d'escuma (allà la fan amb el camió de bombers, que per això son mig bascos) es dirigien a un pont on hi tenien estacat un tronc i des de allí es tiraven al riu, intentant fer equilibris per damunt del tronc. Evidentment entre lo "mamats" que anaven, l'escuma que diuen a sobre i que la gràcia era caure al riu, no aguantavern més de dos o tres segons damunt del pal. Això son festes majors i no aquestes "cursilades" de guarnir carrers amb floretes!!!

diumenge, 1 de juliol del 2007

Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls (2ª part)

Així doncs i sense cap més entrebanc va començar la cerimònia. Bé, vaja, algun entrebanc si qui hi va haver. Mentre el mossèn donava la benvinguda i feia els honors als assistents, la música de fons (que en aquest cas no va aconsseguir apaivagar a les feres) continuava sentint-se pels altaveus. El capellà impertèrrit va dir i llegir tot el que havia de dir i llegir i quan va acabar, abans de donar pas a les lectures, es va atansar a l'altar, va prendre un comandament a distància i apuntant certerament cap a la sagristia va prèmer el botó "stop", i la música va callar. Sensacional, les tècniques inalàmbriques ja han arribat al cel, o gairebé.La resta del ritual va seguir de la mateixa manera que com jo ho recordava (feia potser déu anys que no anava a una primera comunió). Em va desanimar en gran manera veure i sentir que les pregàries que fan els nens son les mateixes que vaig fer jo fa més de trenta anys. Per els malalts, pels desamparats, per la guerra (en contra és clar) i per ells mateixos per què Deu els ajudi a ser bons cristians. Sembla mentida que més de trenta anys pregant pel mateix i Deu encara no ha solucionat res. Potser ha arribat l'hora de que ens hi posem nosaltres...El fermall d'or el va posar el capellà a l'hora de combregar (els grans, els nens ja havien fet la primera comunió). En paraules gairebé textuals va dir que només s'havien d'acostar a combregar els que estèssin acostumats a fer-ho o que realment sapiguèssin el que estaven fent. Efectivament la massa popular en va fer cas omís i es va acostar a combregar en massa. De fet era molt important que la cunyada els veiés combregant piatosament.Resumint, vaig sentir vergonya de veure en que s'ha convertit la pràctica d'una relgió.Podem ser més o menys creients i/o partidaris de qualsevol religió de les que hi ha, però una fantotxada d'aquesta magnitud, només la permet l'esglèssia católica. Quina llàstima...Sortint de l'esglèssia vam anar a un bon restaurant on ens vam afartar a base de bé fins que el cor ens va dir prou. Els nens van menjar ganxitos, macarrons i van veure coca-cola. Després van sortir a jugar al pati i ens van deixar tranquils fins a les postres.Jo també vaig sortir a fòra a fumar-me un puro. Mentre assaboria el fum sens dubte cancerígen, pensava que de la mateixa manera que les autoritats em podien prohibir fumar en un restaurant per preservar la salut dels infants (i d'altres persones no fumadores), també hauríen de prohibir, potser, que es fèssin aquesta mena de cel.lebracions.Ni que sigui per respecte als que creuen en Deu.El problema és que encara em queden dos nebots (un d'ells a més fillol) que encara no tenen edat per passar aquest tràngol, és clar que potser seré jo el que no tindré edat, ni paciència, per soportar-ho quan arrivi el fatídic moment.El títol d'aquests dos apunts és el d'una cançó de Jaume Sisa que mai no he entés que vol dir. Tampoc no entenc però per què els nens han de fer la primera comunió d'aquesta manera. Però com deia el meu avi : "En aquesta vida el que passa és que hi ha molta falta d'ignorància..."Amén.

diumenge, 10 de juny del 2007

Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls...(1ª part)

Fa un dies vaig tenir l'honor i l'horror d'assitir a una primera comunió, de fet van ser deu o dotze doncs aquest era el número de nens que anaven a combregar per primera vegada. Feia molt de temps que no havia assistit a una cerimònia d'aquesta mena i espero no haver de tornar-hi gairé sovint.En primer lloc felicitar al mossén, en Xavi Ferrés. Aquest jove anava preparant la cerimònia amb els seus pantalons de cotó blanc i la seva samarreta taronja (el color de la vida per a segons quina religió) alié al batibull que s'anava generant al temple. La gent entrava cridant com si anés al mercat, les senyores lluien esplèndits vestits i meravellosos pentinats de perruqueria que anaven comentant les unes a les altres com si fòssin a un concurs de Miss Primera Hòstia. Els senyors, potser no tant modats comentaven amb les seves amistats les benaurances de la darrera càmera digital que s'havien comprat per l'esdeveniment, els cosinets i germanets anaven marranejant d'una banda a l'altre i els protagonistes feien cara de susto. Els nens anaven vestits bastant normals (encara que difícilment es tornin a possar aquells trajos tan bonics) però les nenes semblava que anèssin a un concurs de princeses o que fèssin pràctiques per quan es casin (que ho faran i per l'esglèsia, no ho dubteu).Quan ja havia arribat gairebé tothom (una família va arribar una hora tard per què els papes es van equivocar d'hora, sens dubte fruit de l'interés per l'esdeveniment) i semblava que la gent començàven a estar cansats de cridar i ja s'havien ensenyat les seves gales, el mossén va aconsseguir fer-los callar a la tercera advertència. El discurs que va fer crec que va ser del tot encertat - Com a mínim aquí hi ha una persona sensata - vaig pensar mentre prenia notes del parlament. Amb molt bones paraules mossén Xavi va dir:- Calleu- Seieu- Tanqueu els mòvils- Quan entrin els nens que ningú s'aixequi, ja avisaré quan us heu de moure.- Els nens petits que facin soroll, porteu-los a fòra on podran fer tot el soroll que vulguin i no molestaran.- Fotos en podeu fer al començament i al final tal i com vam pactar abans d'ahir.- Quan feu les fotos no us "avalantxeu" (gran paraula)- És molt important que esteu en silenci durant la cerimònia i si us heu de dir alguna cosa tant important que no pugui esperar, aneu a fora amb els nens i parleu tot el que us convingui.Dit això va marxar cap a la sagristia amb el gest satisfet de la feina ben feta.Només uns minuts més tard va sortir ja vestit per a celebrar la missa i una nena del banc del costat li va dir a la seva tieta que la tenia a la falda :- Per què s'ha posat un devantal tieta ?- No carinyo, això no és un devantal, és una bata.El mossen es va dispossar a començar la cerimònia lluint una elegant i impoluta alba guarnida amb una estola blanca.(continuarà...)

diumenge, 3 de juny del 2007

Cuina internacional

No sé si és una sort o una desgràcia, però el cas és que entre setmana no dino a casa des de fa...massa anys. És a dir que el meu estòmac està acostumat a tot, a voltes penso que deu ser gairebé invulnerable a qualsevol substància amb unes mínimes possibilitats d'èsser païda.El fet de dinar fòra de casa m'ha portat per una banda a recòrrer tota mena de locals (que no restaurants, encara que ho indiqui a la porta) on per un mòdic preu et serveixen un dinar i d'una altra a tenir el costum d'anar pel carrer llegint tota mena de cartes i menús expossats a l'exterior. No deu fer massa dies, caminant per l'Eixample (ara no em feu dir si la dreta, l'esquerra o el gai) vaig rebre consecutivament dos impactes gastronòmics sense solta ni volta, sens dubte a causa d'aquesta globalizació que ens aclapara. El primer impacte va ser en llegir el menú del dia d'un restarurant anomenat "Taverna catalana". Portalada rústega de fusta, porta amb quarterons i vitralls i silueta d'un pagès d'aquells amb barretina i porró aguantant el full del menú.- Quin establiment més autonòmic - vaig pensar.Però la sorpresa era a la primera línia del menú :- Bacallà a la Biscaina!!!!Sotraguejat per la inexistent defensa d'una cuina tant nostrada com la catalana, potser esmaperdut, potser tràgic o potser ambdues coses, vaig continuar carrer avall.A Barcelona és relativament senzill, sense haver de caminar més de cent metres trobar diversos establiments de restauració (la majoria bars de mala mort) i així va ser, abans d'arribar a la cantonada següent em vaig encarar amb un nou menú. "Restaurante Gallego", avisava simplement el cartell. Als vidres, bastant bruts per cert i havia mig pintats amb un gust més que dubtós el que algún dia debien ser imatges de pops i altres bestioles del mar. I vatornar a sobrevenir la sotragada miocàrdica :- Especialidad en gambas de Palamós.Ja no sabia si anar amunt o avall, totes les direccions ( a part de portar-me molt probablement a Roma) em semblaven perilloses.I si a la cantonada hi havia una Euskal Taberna que feien pizzes ? I si sobtadament em vei dins d'un Burguer o només servien dieta mediterrània de cultiu ecològic i sostenible ?Decididament veient que aquells barris estaven perdent qualsevol lògica va dirigir-me al Poble Nou, en busca de la tradició dels bars de menú, on els obrers mengen per 8 euros i després se'n gasten 10 entre copes, carijillos i fàries.Però el que jo no sabia era que la depressió m'esperava al carrer Llull. Un local espectacular, immens, ocupant gairebé tot un xamfrà i a dalt un cartell de punta a punta del local, lletres vermelles :Restaurant Xinés - Català.Hi vaig entrar i a dins era ple de gom a gom de gent dinant i petites cambreres orientals amb faldilla i mitjes negres i brusa blanca, totes com tretes del mateix patró, servint taules com ratolinets. No em va sorprendre que no parlèssin en català doncs ben just parlaven el castellà i amb un somriure d'orella a orella em van indicar que el seu menú tenia dues possibilitats :+ Primera opció : rotlles de primavera, arrós fregit, porc agredolç....I aleshores, girant el full :+ Segona opció : amanida catalana, macarrons, llom arrebossat..I per posar un fermall d'or i brillants a la situació, només dir-vos que el preu del menú xinés estava indicat en euros, en canvi el preu del menú català era en pessetes!!!Unes hores més tard, arribant a casa encara corprés per la meva experiència gastronòmica del dia, al bell mig d'un barri de la població on visc, em vaig trobar cara a cara un altre restaurant xinés català amb exactament la mateixa estètica que el del Poble Nou a Barcelona. I em sento cansat i vell i només us puc dir :- No se on anirem a parar....

dissabte, 24 de març del 2007

A vegades sento veus......

Ho he de dir, a vegades sento veus. Sovint quan estic sol sento veus que em diuen coses. Gairebé sempre és la veu d'una dona que em dona consells, com si es preocupés per mi. Al principi no hi donava massa importància, fins i tot a vegades feia veure que no la sentia. Però ella amb una insistència admirable, dia rera dia, continua parlant-me aprofitant la meva soledat. També és just reconèixer que la veritat és que mai han estat ordres ni "ultimàtums", sempre s'ha comportat amb una educació fóra del que és habitual pels temps que ens ha tocat viure.El que em va estranyar en un principi va ser que em parlava de "vos", i la veritat em sobtava una mica que em parlessin utilitzant aquest mode que, potser, és una mica arcaic. Ara ja m'hi he acostumat i si algun dia, pel motiu que sigui no em parla ho trobo a faltar. Fins i tot em sento impacient i a voltes penso que m'ha abandonat.Jo no sóc massa amic de les experiències paranormals ni místiques, però sovint he pensat en la possibilitat de que la veu fós la meva consciència, o l'àngel de la guarda o potser alguna de les meves iaies que des de el més enllà encara vetllen per mi. Ho he pensat però no n'estic gens segur, el cas és que ara no em sento tant sol.Això si, li he de retreure una cosa i és la següent : sempre es posa a parlar quan estic mirant el GPS que m'he posat al cotxe i amb els seus comentaris sovint em distreu i sort en tinc del planell que surt a la pantalla, que si no, de ben segur que em perderia!!!

diumenge, 11 de març del 2007

Observació dominical......

No és d'avui, és del diumenge passat. No és meva, és del meu oncle (que no tiet) des de el balcó de casa seva.El meu oncle Barto estava diumenge passat al balcó de casa seva mirant al carrer, que és una manera com una altra de passar els diumenges. A un quart de quatre de la tarda (tal i com ell ho relata) veu una persona caminant distretament per la vorera amb un paquet a les mans. La qualitat de l'embolcall i l'acurat llaçet (a més del nom estampat al paper) li confirma que el paquet ha sortit de la molt anomenada i mai prou ponderada pastisseria de tota la vida Can Mayol. Pels que som fills d'Horta aquesta pastisseria podria molt ben ser la mare de totes les pastisseries (sense faltar a Sant Antoni, per descomptat).Doncs l'individuu en qüestió, just al moment de passar pel costat dels bonics contenidors de deixalles que flairen, sobretot a l'estiu l'habitatge del meu parent i família, aixeca decidit la tapa i aboca el paquet al seu interior. Comprobant que ningú l'hagi vist mirant a banda i banda del carrer, s'espolsa les mans i continua la seva via.El meu oncle, segurament esmaperdut i tràgic, diu : Berta!!! a la seva filla Berta anomenant-la un cop més pel seu nom (com sempre). I decididament, tots dos baixen al carrer a desfer l'enigma.Què deu haver llençat aquest home al contenidor ?Per què a un quart de quatre de la tarda ?L'embolcall de Can Mayol és per despistar ?Totes i cadascuna de les conjectures son analitzades a peu de contenidor amb neguit. Com si fòssin dos agents d'un renovat CSI Horta aixequen la tapa, amb prudència i veuen el misteriós paquet reposant al fons. No duen guants de làtex ni cap altra mena de protecció, però el món és dels valents, pensen. Prenen l'objecte i sense esperar ni un minut ni dos, estiren el llaçet de cordill de color marró (fet amb una gràcia sens dubte provinent del mestratge de Can Mayol) i amb cura i expectació separen el paper.A dins, salvaguardat per dues tires creuades de cartró blanc i polit hi ha un tortell de nata i xocolata, meravellòs.Els nostres dos agents CSI, abandonen l'investigació (i el tortell) i marxen capa a casa amb el convenciment que a voltes no cal pas entendre totes les coses.- Si haguès estat de crema.... - sembla ser que va dir el meu oncle a la seva filla mentre eren a l'ascensor - ...potser un tallet si que l'hagués agafat, però a mi la nata i xocolata...miau!!!- picant-li l'ullet.Després el diumenge va passar sense més trasbals i va arribar el dilluns, imparable, com sempre.

diumenge, 14 de gener del 2007

Les rebaixes i la mare que ho va parir...................

Dispenseu el meu groller llenguatge, però de ben segur que em quedo curt.Avui he anat "de rebaixes"...............He anat a un centre comercial d'aquest on tot és fantàstic i tot està al teu servei (i el de la teva "VISA", i això que no volia posar-hi marques).He comprobat una vegada més que les rebaixes son una estafa, permesa i regulada pel poder establert i acceptada per la cada vegada més aborregada societat on vivim o potser millor dit "sobrevivim", per què :* Acceptem i assumim que durant l'època "normal" ens estan prenent el pel i els diners. Si en aquestes dates poden fer descomptes tant espectaculars com el 30, 40 i fins i tot 50%, vol dir que fins avui ens han estat afaitant la pasta sense miraments (tingueu per ben segur que no hi perden mai. Jo he treballat més de 10 anys al tèxtil i us ho podria certificar i jurar davant de Déu i de qui convingui).* Comprem i remenem (sobretot remenem), articles de ves a saber on han sortit i com s'han fabricat. He vist i tocat, teixits, colors i models de roba que de ben segur o son rampoines o s'han fabricat especialment per a les rebaixes (malgrat estar prohibit, us torno a confesar que un "ex" del tèxtil com jo us pot certificar que això és una pràctica habitual, continuo jurant per Déu, per Snoopy i per qui convingui).Però tot això, que segur que no aporta res de nou ho podem deixar de banda, el que vull és certificar dos fets puntuals que m'han fet gràcia :* A dins d'una botiga d'una coneguda marca, mentre jo feia cua per pagar, una nena (segur que no tenia més de dotze o tretze anys) ha trucat a la seva mare pel mòvil per avisar-la de que ja li tocava pagar. És a dir, la mare estava estirant-se el "monyo" amb ferotges competidores per un jersei de l'any de la picor i / o fabricat a Xina en ves a saber quines condicions, mentre la nena feia cua. Benaurats siguin els mòvils i la tecnologia punta per a optimitzar els recursos.* L'altre tema que m'ha sorprés ha estat que davant de les botigues de més renom i havia corrúes (i no exagero) d'homes arrepenjats en estratègiques baranes, fumant compulsivament, mirant a l'infinit i esperant que les seves dones, parelles i/o fulanes sortíssin de l'establiment amb el triomf dins d'una bossa de plàstic. No voldria ser masclista, però de dona, us asseguro que no n'hi havia cap.M'hagués agradat retratar-los, però he pensat que potser si se n'haguèssin adonat, la meva persona hagués patit un intent, probablememnt amb èxit, de linxament.Amb tot això, he marxat del centre comercial sense haver comprat res de res i amb la tranquilitat de que les meves sabates "xiuladores" que avui calçava (aneu al començament del "blog" si voleu saber de que va), una vegada més han fet bondat.La propera setmana he d'anar a un altre centre comercial a veure si uns pantalons que vaig veure fa un parell de mesos i que no vaig comprar per la meva innata "garraperia", encara existeixen......

diumenge, 7 de gener del 2007

La rutina em sorprén contínuament............

En el sentit més estricte de la paraula, "rutina" és podria definir com la reiteració d'uns fets més o menys periòdicament.Una de les meves rutines és la de dinar en uns "bars de menú" amb una regularitat aclaparadora, dilluns i dimecres un, dimarts i dijous un altre. Divendres, dissabte i diumenge, a casa.Amb la represa de l'any va tornar la rutina dels dinars, però el primer dia, la rutina del que eren uns dinars plàcids i tranquils es va trencar en mil bocins. Habitualment mentre dino llegeixo el diari, cosa que segons els metges no s'ha de fer (la meva avia de tota manera sempre deia "Que saben els metges!!!"). Tornant al que anava doncs, vaig seure en una taula al costat del que semblava una respectable senyora jubilada. Encara no havia posat el cul a la cadira l'amable senyora en va dir : Bon dia. Educadament li vaig respondre : Bon dia i bon profit.Em vaig adonar però que la senyora, lluny de dedicar-se al seus afers (en aquest cas una discreta amanida verda) intentava iniciar una conversa. Jo procurava no fer-li cas, ni tant sols mirar-me-la per a no donar-li peu al diàleg. però ella va aconsseguir fer-me aixecar el cap del diari quan em va preguntar:- Perdoni, vosté fuma ?- Si. A més en aquest establiment és permés de fumar....No vaig poder acabar la frase, ella fent una cara de fàstic, mareig i potser vòmits, posant-se la mà al pit em va indicar que a ella li molestava molt, que no podia suportar el fum.He de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li que el millor que podia fer era canviar de bar, però m'en vaig estar. Amb una falsa amabilitat li vaig dir i prometre que aquell dia no fumaria mentre ella fos al local (probablement les altres trenta persones que hi havia dinant no pensaven el mateix).Vaig intentar submergir-me altra vegada en el meu diari procurant oblidar la respectable senyora i no vaig aconsseguir llegir ni un miserable titular.- Vosté llegeix El Periódico ? Està molt bé aquest diari.Sense esperar la meva resposta però segura de que jo li tornava a fer cas, per què per segona vegada vaig aixecar la vista del paper, ella va continuar:- El Periódico és igual que l'ABC.Una oliva va estar a punt de pasar pel que en diuen l'altre forat. Sense poder evitar-ho li vaig respondre:- Igual, igual, em sembla que no....Pero ella insistia en que si, que l'ABC i El Periódico eren iguals i és més,apujant el to de veu em va dir que li havia explicat el seu marit ( que per cert era mort, segons va indicar ella mateixa) i que ella continuava comprant l'ABC cada dia de la seva vida, però que en realitat no se l'havia llegit mai. Dit això i una mica ofesa, va donar per acabada la conversa i es va dedicar a les seves mandonguilles a la jardinera.Primer em vaig sentir una mica molest, però després vaig pensar que potser era una sort que si hi havia moltes vidues com ella (que compraven l'ABC i no el llegien) volia dir que sens dubte la raça humana començava a anar per bon camí.I vaig continuar remenant la meva infusió de menta i poliol (no sé si us ho he comentat, però faig una mena de dieta per aprimar-me i de moment he perdut 10 quilos i encara no he estat capaç de trobar-los!!!)