divendres, 5 de juny de 2015

Fons d'armari

Sovint he pensat que els que pretenem escriure alguna cosa interessant el que acabem fent és manllevar pinzellades de la nostra realitat i, moltes vegades, intentar fer creure al lector que son producte de la nostra fantasia ( o en el millor dels casos de la nostra capacitat d’inventar). El mestre Pere Calders en una de les moltes entrevistes que li van fer, a la pregunta d’on treia els arguments o les idees per a escriure els seus contes, va respondre amb senzillesa i humilitat, a parts iguals crec, el següent:
-          La veritat és que ni hi ha cap secret en especial, tot el que escric son coses que m’han passat a mi.
Amb aquesta senzilla afirmació en Calders confirmava la sospita de molta gent : els qui escrivim o ho pretenem, bevem d’una manera o d’una altra dels nostres records i per dir-ho d’una manera menys enfarfegosa, però segurament més entenedora, anem escrivint la nostra autobiografia encoberta. I per això, simplement per això, ens cal contínuament estar atents a tot el que ens envolta, doncs si li nostra vida no dona per gran cosa, hem de reciclar les realitats que ens envolten.
Resumint, els qui pretenem escriure, ens cal un bon fons d’armari per a continuar produint reals ficcions o fantasies vertaderes (com vosaltres ho vulgueu dir).
Un dels calaixos del meu fons d’armari el tinc reservat per a les persones que entren a la meva botiga. Mai de la vida m’hagués imaginat que una persona que entra a una botiga a comprar un producte (sigui el que sigui), a la que et descuides, t’explica una història sensacional.
I poso un exemple d’avui mateix.

Entra un senyor a la botiga, dels que ara, per ser políticament correctes, en diem la gent més gran. Després de saludar educadament, obre la cartera i en treu un carnet (ara no ve al cas el carnet de què és), i em diu :
-          Me’l pot plastificar, si us plau ?
Li dic que si, però que s’haurà d’esperar uns minuts a que s’escalfi la màquina de plastificar. No li importa i afegeix que a la seva edat ha decidit no tenir presa. Mentre espera, bada sigil·losament per la botiga ( no pot badar gaire doncs la botiga és molt petita) i s’atura al davant d’un quadre que hi tinc penjat.
-          On és aquest campanar ? – em demana.
Li responc que és el campanar d’Horta i que els nascuts allí, sovint l’identifiquem com a símbol del barri (tot i que no és el campanar de l’església). A partir d’aquí comença l’espectacle.
Primer em diu que gairebé érem veïns, ell va néixer al barri de Gràcia. Després de relativitzar fins a quin punt érem veïns arriba la segona afirmació i coincidència alhora. Em comenta que va marxar de Barcelona per què la ciutat l’ofegava (enmig del seu discurs li comento que jo també), no em fa massa cas i m’explica que ha viscut a Nova York, Londres i París. De Nova York m’explica que és una gran ciutat amb totes les seves virtuts i els seus defectes, amb totes les comoditats i tots els perills, però com que era massa gran i l’aclaparava, se’n va anar a viure a 750 Km. de Nova York, a una ciutat més petita i que cada dia agafava l’avió per anar a treballar (tipus pont aeri). També reconeix que un dels motius que el van fer marxar va ser quan va saber que les rates s’havien menjat un nadó que els pares havien deixat sol a casa. Entre moltes altres anècdotes m’ha explicat que a l’estat de Virgínia encara existeix la llei seca de divendres al vespre fins a dilluns al matí i que per això la gent de Virgínia, quan vol veure el cap de setmana se’n va a qualsevol poble d’un estat veí (coses dels americans...)
Sense temps per respirar, jo no pas ell, continua dient-me, fent un salt en l’espai i en el temps que Londres també és una ciutat molt gran, però que treballava al barri administratiu i que allà no hi viu ningú, que per entrar-hi en cotxe has de pagar peatge i que els transports públics només s’hi aturen de dilluns a divendres, els caps de setmana i passen però no s’hi aturen.
De París no me’n ha dit res, potser no li va passar res interessant o potser se li ha fet tard...
Quan ha marxat amb un :
-          Molt bé, fins a una altra estona i perdoni les molèsties.
He pensat tres coses.
La primera, sort que només venia a plastificar un carnet.
La segona, ara que s’ha posat de moda advertir als clients que les botigues estan vídeo vigilades, jo potser posaré un cartell advertint que les fantàstiques històries que m’expliquen seran gravades per què a vegades no ho recordo tot...
La tercera, jo que mai m’he vist capaç d’escriure una novel·la, potser m’ho hauria de plantejar, amb el fons d’armari que vaig acumulant n’hi ha per això i segurament per molt més.





dijous, 21 de maig de 2015

Habitació 3216 (...doncs s'ha acabat !!!)

20 de març – 12.30 p.m.

Mentre em canvio la bata d’ensenyar el cul per una d’esterilitzada, arriba el “camillero” i comença a recollir les meves coses, bàsicament la roba. Em demana el rellotge, les ulleres i el mòbil i ho entafora tot dins d’una bossa d’escombraries de color blau cel.
-          A qui li dono tot això ? – em demana.
-     Doncs a ningú de moment, fins a la tarda, espero, no hi haurà ningú. – li responc.
Em diu que no pateixi, que ja mirarà a quina habitació em toca i que ell mateix ho posarà a l’armari. No pateixo gens i m’estiro.
Camí del quiròfan, només veig el sostre dels passadissos, com a les pel·lícules, i els fluorescents passen ràpidament per damunt del meu cap. Ja hi som. Truca a una porteta d’acer inoxidable de la mida d’un nínxol i li responen de seguida. Em diuen que acoti el cap doncs la porta es petita i tinc la sensació de que estan a punt d’entrar una pizza al forn. Mentre entro al quiròfan per a aquesta diminuta porta el “camillero”, sorneguer em diu :
-   Quan es desperti, sobretot toquis, toquis que no li falti res, a vegades s’emocionen i fan operacions de canvi de sexe...
La infermera el renya i s’acomiaden. De seguida se m’acosta una doctora i em diu quan arribi el seu company m’operaran.
-          Miri, ja ve. – em diu somrient.
Aixeco el cap i veig una silueta borrosa, els miops ja ho tenim això de no veure-hi tres dalt d’un burro, que s’acosta i aquí s’acaben els records....


Obro els ulls i em trobo cara a cara amb una infermera rosa, em somriu i em pregunta que com em trobo. Crec que ja em deuen haver operat, però no noto res d’especial. Tota una vida esperant que em fessin una anestèsia general i resulta que és una merda, ni t’adones ni recordes res...
Resulta que tenia una colelitiasi, pedres a la fel vaja, tres pedres, una d’elles de 16 mm de diàmetre. I fet i fotut em van fer el que en diuen una colicistectomia laparoscòpica, resumint que et perforen amb una sèrie de tubs i canonades i t’extirpen la vesícula, vist i no vist.
Del primer dia només recordo que no em van donar res de menjar ni beure i que quan tossia em cagava en gairebé tot.
El segon dia, al migdia em van donar caldo vegetal (aquella mena d’aigua bruta que donen als hospitals).
El tercer dia una galeta i un got de cafè amb llet per esmorzar, un puré inclassificable per dinar amb un tall de peix a la planxa i el sopar no el recordo.
El quart dia, dilluns 23 de març, la doctora em va dir que estava molt bé i que quan la infermera em tragués el drenatge, ja podia marxar cap a casa.
Cap al migdia ve la infermera i em diu ara et traure el drenatge, m’aixeca la bata i se’l mira. Em comenta que és un drenatge de Jackson i que potser em farà una mica de mal.
Una vegada el mestre Pere Calders va escriure : Hi ha sentides que fan més mal que la mateixa mort.
Doncs vet ho aquí d’on ho va treure...
I no en va tenir prou amb dues estrebades, van ser tres. La sensació de que m’acabaven d’arrencar l’ànima va ser absolutament verídica. Quan em vaig recuperar del mareig, cames enlaire, finestra oberta i la infermera ventant-me amb el meu informe d’alta, em van dir que ja podia anar cap a casa.
-          Molt bé – vaig dir i vaig afegir – puc conduir ?
-          Home... – va dir la infermera – no el venen a buscar.
Jo intentant fer broma, li vaig contestar :
-          Els que venim sols, podem marxar sols.
I ella em va mirar amb cara de : Però quin “tio” més “raro....”
Al cap de ben poca estona sortia de l’habitació 3216, segurament per a no tornar-hi mai més (ja seria casualitat, no ?)


El cotxe era on el vaig deixar, però em va semblar que era molt lluny. I a vint per hora i en segona vaig arribar a casa. Eren ¾ de quatre i vaig estar de sort, encara no havien començat “La Riera”.

24 de març - 9.00 - torno a la botiga, i és que els autònoms som uns viciosos....


"Lo puto drenatge de Jackson i la mare que el va parir"


No és un "piercing", és un dels 4 forats de l'apocalipsi, els altres fan més angúnia i no volia ferir sensibilitats.....

divendres, 8 de maig de 2015

Habitació 3216 ( 2ª part no son gasos, pinten bastos...)

20 de març – 6.15 AM
Entro al box, no sé per què en diuen box podent-ne dir habitació, amb una gran G a la porta i em diuen que m’esperi que de seguida m’atendran. I efectivament de seguida  m’atenen i no m’he hagut d’esperar gaire..
La doctora porta el meu historial a la mà i poca cosa li he d’explicar del que em passa. Diu que em faran proves i que després ja decidiran...
Encara no he pogut posar el cul a la llitera i entra una infermera. Em porta una bateta d’aquelles d’ensenyar el cul i em comunica que em faran unes analítiques i que ja que hi som em posaran una via. Em despullo tot jo, menys els calçotets i els mitjons doncs tinc fred als peus, i em poso la bateta d’ensenyar el cul. M’estiro a la llitera i li dic al dolor:
-          Jo les passo putes, però tu no tindràs mandra...- la venjança no es fa esperar i sento com si em clavessin un punyal al bell  mig de l’esternum, al costat de l’ànima, suposo.
Entra un infermer, que per la cara que fa deu estar en pràctiques, doncs sembla estar més espantat ell que no pas jo.
-          Li posaré una via – em diu mentre es posa els guants reglamentaris i em comença a fregar el braç amb un cotó. – com que porta el cap rapat, penso que s’assembla a míster propper, però no li dic.
Després de la punxada inicial, jo no miro, comença a posar tires d’esparadrap al voltant de l’agulla amb aixeta i triomfalment em diu:  Ja està. Crec que ha suat més ell que no pas jo. Marxa i mentre encara sento el soroll de les rodetes del carro que duia, entra una infermera que em diu hola i afegeix el meu nom.
-          Com està Josep ? – diu somrient.
Em porta una polsera de color rosa i me la posa, com a les discoteques de moda, però amb menys glamour. El mite de les polseres vermelles s’ensorra per moments. Comença  a treure’m sang amb uns bonics tubs i quan en te prou m’endolla una bossa de sèrum i calmant. El meu dolor es comença a acollonir. Quan marxa em diu que ara vindrà la doctora.
Quedo sol al box, estirat, i només em veig les cuixes i els mitjons, em sento ridícul. No sé quanta estona estic sol i entra la doctora.
-          Com va el dolor ? Ara li farem una radiografia, de fet avui a l’hospital és pont, però estem de sort i hi ha un radiòleg. – I marxa.
Mentre penso que com pot ser que a un hospital facin el pont de Sant Josep, coses d’en Boi Ruiz suposo, entra un nano amb una cadira de rodes i em diu que m’han de fer una radiografia, cosa que jo ja sabia. M’assec a la cadira de rodes i ell em  posa una mena de tovallola als genolls per què no se’m vegin els calçotets. Em comenta que per damunt de tot cal preservar la dignitat del pacient. Arribo a radiologia i el radiòleg fa cara de son. I pim pam, radiografia frontal i lateral de l’abdomen. Cadira e rodes i cap al box.
El dolor s’ha endormiscat, coses del Nolotil intravenós suposo, i ja hi tornem a ser. Torna la infermera amb un potet i una esponja.
-          Quan en tingui ganes, vagi al lavabo, rentis el “pito” i m’omple el potet, li hem de fer un anàlisi d’orina.
Obedient i submís com jo sóc, penso que ara que el dolor està distret amb el Nolotil, és el moment. Surto del box i pregunto on és el lavabo i encara que sembli mentida em diuen : Al fons a la dreta. Igual que als bars – penso.
Entro al lavabo i em rento el “pitu” ben net. Net, polit i lluent, tot i que no gens estarrufat, li comento que potser seria un bon moment per miccionar, em fa que si amb el caparró i sense massa entrebancs omplim fins a dalt el pot.
Torno al box brandin el meu potet ple d’orina, calenteta, que una amable infermera recull, no amb devoció, però si que amb respecte, i no sé per què em somriu.
M’estiro a la llitera i m’endormisco, no passa gaire estona i torna la doctora.
-          Com està Josep ? – em diu amb dolçor – Ara li farem una ecografia i amb tots els resultats decidirem.
Faig que si amb el cap i espero. No gaire. En un vist i no vist m’han traslladat, m’han empastifat amb aquell gel que sempre avisen que es fred mig segons abans d’aplicar-lo a la panxa i el radiòleg fa que no amb el cap. M’eixuga la panxa amb una mena de paper de cuina i em tornen al box.
Mentre espero els resultats i la decisió final, m’arriba un missatge del botiguer del costat de la meva botiga. Està preocupat per què no he obert. Li explico el què i em diu que no em preocupi i en pocs segons munta un operatiu d’informació per a els meus clients, no fos cas que passessin ànsia...
Quan arriba la doctora amb un munt de papers a les mans, ja m’ho veig a venir.
-          Està clar Josep, t’hem d’operar. Com que avui l’hospital fa el pont, estem de sort i els quiròfans estan buits. Ara et passarà a veure l’anestesista i mentre les infermeres et rasuren ho preparem tot. Només hi ha una operació al davant teu. Fins ara.
Pel que es veu, està clar que el dolor no el provocaven els gasos.
Tinc el temps just d’enviar un missatge a la família més propera que tinc, però massa lluny (geogràficament) per què puguin venir a patir a la sala d’espera i l’anestesista, com qui diu em ve a saludar. Entra una infermera i a una mà porta una Gillette Match3 i a l’altra un cubell amb aigua i sabó. Em destapa i s’esgarrifa.
-          Mare de Déu, quant pel !!! , teníem una màquineta de rasurar però ens sembla que ens l’han robat, no la trobem per enlloc.
Surt un moment del box i torna amb una altra infermera armada amb una altra Gillette Match3. Entre totes dues, una per cada banda, em deixen tot l’abdomen pelat com el cul d’un nen petit. Des de sota els pits, fins més avall del melic. Precisament quan fan aquesta zona els comento que si ja que hi som, em poden fer engonals brasileres, però em diuen que no, que potser un altre dia....

...continuarà



  

dissabte, 25 d’abril de 2015

Habitació 3216 (antecedents)

19 de març de 2015 – Tot el dia Sant Josep i primer aniversari de la mort de la Betty (la millor gata del món, almenys per mi).

20 de març de 2015 – Em desperto aproximadament cap allà les dues, ara no sé si dir de la nit o de la matinada, potser millor de la nit doncs tenia la sensació de que el sol encara dormia. Un dolor, ja conegut, a l’abdomen em trasbalsa el son i començo a donar voltes al llit ( amb el cos en sentit horitzontal, no us penseu que vaig començar a córrer per l’habitació rodejant el cap i els peus del llit). Tot i que el dolor en lloc de disminuir, creix, em concentro en que disminueixi i procuro no fer-li massa cas, però no m’adormo. Escolto la ràdio, millor dit, sento la ràdio i veig com els minuts van caient implacablement del rellotge i no sé on van a parar. Sense treva i amb regularitat van passant els quarts, les mitges hores, els tres quarts i les hores. Sembla mentida com n’és de lent el temps quan no tens res a fer...
A no sé quina hora, m’aixeco i vaig a beure aigua. Però el dolor m’acompanya fins a la cuina com si estigués entestat en no deixar-me. Bec aigua i el dolor, pel que sembla també. Tornem tots dos cap al llit i jo començo a estar emprenyat. Al cap i a la fi ja sé d’on ve el dolor, però començo a sospitar que aquest cop ha vingut per quedar-se, tossut i marrà com ell sol, decidit a fastiguejar-me el que queda de nit.
-          Doncs per aquí si que no hi passo – penso en la meva intimitat – ara trucaré al metge i no te les mamaràs tant dolces.
Em torno a aixecar i el dolor insisteix a venir amb mi. Agafo el telèfon i marco decidit el 112.
-          Emergències dígui’m – em respon una dolça veu.
Fins al moment no havia parlat en veu alta, en fer-ho vaig veure que el dolor es va sentir traït i va augmentar la seva intensitat, suposo que mig per venjança, mig per tocar els collons.
Després d’una breu conversa la dolça veu em diu – Li passo.
I efectivament em va passar.
-          Hospital General de Vic, dígui’m – una altra dolça veu que em fa pensar que potser son parentes.
Li explico el que hi ha i em diu que no pateixi que m’envia el metge d’atenció domiciliària i que ell avaluarà la situació. Confirmem el carrer, número i pis i ens acomiadem cordialment.
El dolor es veu amenaçat per la imminent intervenció d’un professional i accentua el seu malestar, i de passada el meu. De ben segur que deu recordar altres episodis en que ha estat derrotat per fàrmacs orals i/o intravenosos (mai anals afortunadament doncs a mi els supositoris sempre m’han fet un no sé què que què sé jo) i per recordar-m’ho es rebel·la, es recargola i el mal parit s’estén. Rebufo i renego, no sé si en aquest ordre i mentre estic ocupat en aquests afers em sona el telèfon.
-          Mira – penso, deu ser el metge que ja deu venir.
Però no. És altra vegada la dolça veu que em comunica que el metge és a una altra urgència en un poble de la comarca i que en té per aproximadament per tres hores. Afegeix que si el dolor és massa fort que em plantegi de desplaçar-me jo mateix a l’hospital. Em diu que ja tenen el meu historial a la vista i que m’esperen.
Renego i rebufo, ara si que en aquest ordre. Trio uns calçotets decents i uns mitjons sense forats i m’acabo de vestir amb tota la dignitat de que sóc possible. Surto de casa amb cara de pomes agres i baixo fins al pàrquing. En asseure’m al cotxe el dolor diu ara és la meva i segueix burxant sense interrupció i amb constància.  Arrenco i surto al carrer. La ràdio del cotxe m’indica que son les sis del matí i de passada em recorda els temes que he de saber abans de sortir de casa.
A una velocitat regular de 20 Km/hora (més que res per no canviar de marxa) arribo a l’hospital i com que sóc català, penso que com que la cosa pinta que va per llarg millor que no entri al pàrquing de l’hospital (òbviament de pagament) i estaciono al carrer (la pela és la pela, encara que tinguis dolor abdominal). Baixo del cotxe i em dirigeixo, caminant com un iaio atrotinat, cap a la porta d’urgències. Pel camí penso que per què cony, les entrades d’urgències sempre son a la part posterior dels hospitals i l’entrada dels visitants a ran de carrer, crec que hauria de ser a l’inrevés... I amb aquestes cabòries arribo al meu destí. En acostar-me a la porta, aquesta fa shhhhhh i s’obre ella sola. Caram – penso – potser tenen un detector de malalts.
Només entrar se m’acosta un noi uniformat impol·lutament de color blanc i em diu :
-          Vostè deu ser el del dolor abdominal, oi ?

No sé si va ser ull clínic que en diuen o la fila que feia jo caminant com una eruga moribunda, el cas és que li vaig dir que si. Mentre m’acompanyava directament cap a dins, sense passar pel triatge ni cap altre tràmit, vaig estar a punt de demanar-li que per què no em presentava aquella noia de veu tant dolça que parlava per telèfon.


Continuarà.....


dilluns, 26 de gener de 2015

Carrinclonades LXII

A voltes la música em porta més enllà d'on sóc. A voltes enderrera i recordo, i a voltes endavant i potser somnio. Coses de carrinclonaires experts com jo.
I ahir, recuperant una cançó de dos dels grans, Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Vaig recordar i somniar amb aquella tristor que segons com ens ho mirem ens plau. Aquesta cançó sempre m'ha agradat tot i que mai m'havia entretingut en saber que explicava, els qui no sabem anglès tenim aquest avantatge, les cançons ens agraden per que si.
La cançó és How can I go on ? que d'alguna manera ve a voler dir : Com puc continuar ?

Al final de la cançó, la lletra  diu ( i perdoneu la traducció, bastant miserable):
Com puc continuar ?
El dia a dia.
Qui em pot fer fort ?
En tots els sentits.
On estar segur ?
En aquest món de tristesa,
com podem oblidar
aquells bells somnis que hem compartit
i que enlloc es troben.
Com puc continuar....




Tot plegat sensacional.

divendres, 9 de gener de 2015

Rellegint Miquel Martí i Pol.....

Sens dubte un dels millors poetes de sempre. Com m'agradaria saber dir les coses com ell...


I COM QUE ARA TU I JO

I com que ara tant tu com jo, estimada,
sabem de cert que només amb paraules
no podem moure muntanyes,
valdrà més que assagem de repintar 
el menjador i la cuina
i de jugar altre cop a enamorats
com vint anys endarrera.
Te'n recordes ?
Llavors cada capvespre
maduraven els fruits
i ens ompliem les mans de sorra nova
i a cada gest mudàvem pell i ungles.
Vam ser feliços, vet-ho aquí, feliços
un xic d'esma, potser,
com bestioles.
I ara, ja ho veus !, no sabem que dir-nos
i qualsevol pedreta ens entrebanca.
Ni tu ni jo som com aleshores,
però et proposo que intentem de fer-nos
un ritme nou, com si encara tinguèssim
la pell tibada
i aquell desig de tot que ens encenia el rostre.
Qui sap si el temps aquietat i tebi,
que ens ha mudat la sang en aigua dolça,
no serva encara un gust de sal novella
per tu i per mi si tornem a estimar-nos.







diumenge, 21 de desembre de 2014

Descobrint Josep Palau i Fabre

Perdoneu la meva ignorància gairebé infinita, però ahir vaig "descobrir" una mica en Josep Palau i Fabre.
Tot va ser recordant una cançó que interpretava en Ramon Muntaner (el cantant, no l'escriptor del segle XIII ) que vaig investigar de qui era la lletra. I em vaig trobar amb en Josep Palau i Fabre, conegut per mi de nom, però desconegut d'obra. Recomano, si voleu, un aprofundiment, en la seva poesia.


SOL

A voltes, en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.



I de passada aquesta també la trobo sensacional :



JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.