divendres, 8 de maig de 2015

Habitació 3216 ( 2ª part no son gasos, pinten bastos...)

20 de març – 6.15 AM
Entro al box, no sé per què en diuen box podent-ne dir habitació, amb una gran G a la porta i em diuen que m’esperi que de seguida m’atendran. I efectivament de seguida  m’atenen i no m’he hagut d’esperar gaire..
La doctora porta el meu historial a la mà i poca cosa li he d’explicar del que em passa. Diu que em faran proves i que després ja decidiran...
Encara no he pogut posar el cul a la llitera i entra una infermera. Em porta una bateta d’aquelles d’ensenyar el cul i em comunica que em faran unes analítiques i que ja que hi som em posaran una via. Em despullo tot jo, menys els calçotets i els mitjons doncs tinc fred als peus, i em poso la bateta d’ensenyar el cul. M’estiro a la llitera i li dic al dolor:
-          Jo les passo putes, però tu no tindràs mandra...- la venjança no es fa esperar i sento com si em clavessin un punyal al bell  mig de l’esternum, al costat de l’ànima, suposo.
Entra un infermer, que per la cara que fa deu estar en pràctiques, doncs sembla estar més espantat ell que no pas jo.
-          Li posaré una via – em diu mentre es posa els guants reglamentaris i em comença a fregar el braç amb un cotó. – com que porta el cap rapat, penso que s’assembla a míster propper, però no li dic.
Després de la punxada inicial, jo no miro, comença a posar tires d’esparadrap al voltant de l’agulla amb aixeta i triomfalment em diu:  Ja està. Crec que ha suat més ell que no pas jo. Marxa i mentre encara sento el soroll de les rodetes del carro que duia, entra una infermera que em diu hola i afegeix el meu nom.
-          Com està Josep ? – diu somrient.
Em porta una polsera de color rosa i me la posa, com a les discoteques de moda, però amb menys glamour. El mite de les polseres vermelles s’ensorra per moments. Comença  a treure’m sang amb uns bonics tubs i quan en te prou m’endolla una bossa de sèrum i calmant. El meu dolor es comença a acollonir. Quan marxa em diu que ara vindrà la doctora.
Quedo sol al box, estirat, i només em veig les cuixes i els mitjons, em sento ridícul. No sé quanta estona estic sol i entra la doctora.
-          Com va el dolor ? Ara li farem una radiografia, de fet avui a l’hospital és pont, però estem de sort i hi ha un radiòleg. – I marxa.
Mentre penso que com pot ser que a un hospital facin el pont de Sant Josep, coses d’en Boi Ruiz suposo, entra un nano amb una cadira de rodes i em diu que m’han de fer una radiografia, cosa que jo ja sabia. M’assec a la cadira de rodes i ell em  posa una mena de tovallola als genolls per què no se’m vegin els calçotets. Em comenta que per damunt de tot cal preservar la dignitat del pacient. Arribo a radiologia i el radiòleg fa cara de son. I pim pam, radiografia frontal i lateral de l’abdomen. Cadira e rodes i cap al box.
El dolor s’ha endormiscat, coses del Nolotil intravenós suposo, i ja hi tornem a ser. Torna la infermera amb un potet i una esponja.
-          Quan en tingui ganes, vagi al lavabo, rentis el “pito” i m’omple el potet, li hem de fer un anàlisi d’orina.
Obedient i submís com jo sóc, penso que ara que el dolor està distret amb el Nolotil, és el moment. Surto del box i pregunto on és el lavabo i encara que sembli mentida em diuen : Al fons a la dreta. Igual que als bars – penso.
Entro al lavabo i em rento el “pitu” ben net. Net, polit i lluent, tot i que no gens estarrufat, li comento que potser seria un bon moment per miccionar, em fa que si amb el caparró i sense massa entrebancs omplim fins a dalt el pot.
Torno al box brandin el meu potet ple d’orina, calenteta, que una amable infermera recull, no amb devoció, però si que amb respecte, i no sé per què em somriu.
M’estiro a la llitera i m’endormisco, no passa gaire estona i torna la doctora.
-          Com està Josep ? – em diu amb dolçor – Ara li farem una ecografia i amb tots els resultats decidirem.
Faig que si amb el cap i espero. No gaire. En un vist i no vist m’han traslladat, m’han empastifat amb aquell gel que sempre avisen que es fred mig segons abans d’aplicar-lo a la panxa i el radiòleg fa que no amb el cap. M’eixuga la panxa amb una mena de paper de cuina i em tornen al box.
Mentre espero els resultats i la decisió final, m’arriba un missatge del botiguer del costat de la meva botiga. Està preocupat per què no he obert. Li explico el què i em diu que no em preocupi i en pocs segons munta un operatiu d’informació per a els meus clients, no fos cas que passessin ànsia...
Quan arriba la doctora amb un munt de papers a les mans, ja m’ho veig a venir.
-          Està clar Josep, t’hem d’operar. Com que avui l’hospital fa el pont, estem de sort i els quiròfans estan buits. Ara et passarà a veure l’anestesista i mentre les infermeres et rasuren ho preparem tot. Només hi ha una operació al davant teu. Fins ara.
Pel que es veu, està clar que el dolor no el provocaven els gasos.
Tinc el temps just d’enviar un missatge a la família més propera que tinc, però massa lluny (geogràficament) per què puguin venir a patir a la sala d’espera i l’anestesista, com qui diu em ve a saludar. Entra una infermera i a una mà porta una Gillette Match3 i a l’altra un cubell amb aigua i sabó. Em destapa i s’esgarrifa.
-          Mare de Déu, quant pel !!! , teníem una màquineta de rasurar però ens sembla que ens l’han robat, no la trobem per enlloc.
Surt un moment del box i torna amb una altra infermera armada amb una altra Gillette Match3. Entre totes dues, una per cada banda, em deixen tot l’abdomen pelat com el cul d’un nen petit. Des de sota els pits, fins més avall del melic. Precisament quan fan aquesta zona els comento que si ja que hi som, em poden fer engonals brasileres, però em diuen que no, que potser un altre dia....

...continuarà



  

3 comentaris:

pons007 ha dit...

Tranquil! Que tot anirà bé!

Salvador Macip ha dit...

ALmenys n'has tret una depilació quasi-sencera, no et queixis!

b.a. ha dit...

No patia tant des de Carrie!!!!!!!