divendres, 5 de juny del 2015

Fons d'armari

Sovint he pensat que els que pretenem escriure alguna cosa interessant el que acabem fent és manllevar pinzellades de la nostra realitat i, moltes vegades, intentar fer creure al lector que son producte de la nostra fantasia ( o en el millor dels casos de la nostra capacitat d’inventar). El mestre Pere Calders en una de les moltes entrevistes que li van fer, a la pregunta d’on treia els arguments o les idees per a escriure els seus contes, va respondre amb senzillesa i humilitat, a parts iguals crec, el següent:
-          La veritat és que ni hi ha cap secret en especial, tot el que escric son coses que m’han passat a mi.
Amb aquesta senzilla afirmació en Calders confirmava la sospita de molta gent : els qui escrivim o ho pretenem, bevem d’una manera o d’una altra dels nostres records i per dir-ho d’una manera menys enfarfegosa, però segurament més entenedora, anem escrivint la nostra autobiografia encoberta. I per això, simplement per això, ens cal contínuament estar atents a tot el que ens envolta, doncs si li nostra vida no dona per gran cosa, hem de reciclar les realitats que ens envolten.
Resumint, els qui pretenem escriure, ens cal un bon fons d’armari per a continuar produint reals ficcions o fantasies vertaderes (com vosaltres ho vulgueu dir).
Un dels calaixos del meu fons d’armari el tinc reservat per a les persones que entren a la meva botiga. Mai de la vida m’hagués imaginat que una persona que entra a una botiga a comprar un producte (sigui el que sigui), a la que et descuides, t’explica una història sensacional.
I poso un exemple d’avui mateix.

Entra un senyor a la botiga, dels que ara, per ser políticament correctes, en diem la gent més gran. Després de saludar educadament, obre la cartera i en treu un carnet (ara no ve al cas el carnet de què és), i em diu :
-          Me’l pot plastificar, si us plau ?
Li dic que si, però que s’haurà d’esperar uns minuts a que s’escalfi la màquina de plastificar. No li importa i afegeix que a la seva edat ha decidit no tenir presa. Mentre espera, bada sigil·losament per la botiga ( no pot badar gaire doncs la botiga és molt petita) i s’atura al davant d’un quadre que hi tinc penjat.
-          On és aquest campanar ? – em demana.
Li responc que és el campanar d’Horta i que els nascuts allí, sovint l’identifiquem com a símbol del barri (tot i que no és el campanar de l’església). A partir d’aquí comença l’espectacle.
Primer em diu que gairebé érem veïns, ell va néixer al barri de Gràcia. Després de relativitzar fins a quin punt érem veïns arriba la segona afirmació i coincidència alhora. Em comenta que va marxar de Barcelona per què la ciutat l’ofegava (enmig del seu discurs li comento que jo també), no em fa massa cas i m’explica que ha viscut a Nova York, Londres i París. De Nova York m’explica que és una gran ciutat amb totes les seves virtuts i els seus defectes, amb totes les comoditats i tots els perills, però com que era massa gran i l’aclaparava, se’n va anar a viure a 750 Km. de Nova York, a una ciutat més petita i que cada dia agafava l’avió per anar a treballar (tipus pont aeri). També reconeix que un dels motius que el van fer marxar va ser quan va saber que les rates s’havien menjat un nadó que els pares havien deixat sol a casa. Entre moltes altres anècdotes m’ha explicat que a l’estat de Virgínia encara existeix la llei seca de divendres al vespre fins a dilluns al matí i que per això la gent de Virgínia, quan vol veure el cap de setmana se’n va a qualsevol poble d’un estat veí (coses dels americans...)
Sense temps per respirar, jo no pas ell, continua dient-me, fent un salt en l’espai i en el temps que Londres també és una ciutat molt gran, però que treballava al barri administratiu i que allà no hi viu ningú, que per entrar-hi en cotxe has de pagar peatge i que els transports públics només s’hi aturen de dilluns a divendres, els caps de setmana i passen però no s’hi aturen.
De París no me’n ha dit res, potser no li va passar res interessant o potser se li ha fet tard...
Quan ha marxat amb un :
-          Molt bé, fins a una altra estona i perdoni les molèsties.
He pensat tres coses.
La primera, sort que només venia a plastificar un carnet.
La segona, ara que s’ha posat de moda advertir als clients que les botigues estan vídeo vigilades, jo potser posaré un cartell advertint que les fantàstiques històries que m’expliquen seran gravades per què a vegades no ho recordo tot...
La tercera, jo que mai m’he vist capaç d’escriure una novel·la, potser m’ho hauria de plantejar, amb el fons d’armari que vaig acumulant n’hi ha per això i segurament per molt més.





1 comentari:

Anònim ha dit...

Si ja em fa mandra agafar el tren per anar a la feina imaginat agafar l’avió :S