dimarts, 10 d’agost de 2010

Qui no té feina, el gat pentina....

Potser el gran què de la dita seria saber què ha de fer qui no te feina i no té gat per pentinar.

Doncs això. Aquesta tarda, per motius que si que venen al cas, però que ara no tinc ganes d'explicar, he recordat que fa molts anys vaig llegir una poesia que vaig trobar molt interessant. I jo per aquestes coses escrites pateixo una mena de síndrome de Diógenes i ho guardo tot.
He de dir que ja és estrany en mi guardar poesies doncs no hi sóc massa aficionat. Perdoneu-me els poetes però no li acabo de trobar massa el què. Segur que en dec haver llegit poca i probablement la poesia deu ser com la tònica, que t'hi has d'anar acostumant mica en mica. La veritat es que més enllà de Martí i Pol i Pablo Neruda no he estat capaç de millorar massa el meu recorregut.

Doncs el que deia, he recordat la poesia aquesta que ens ocupa i com que no tenia altra cosa a fer l'he començat a buscar. I de dins d'un armari han començat a sortir llibretes i carpetes plenes de papers, de projectes de contes i de novel.les que mai veuran la llum, però que guardo tant desendreçadament com he sabut. També han sortit uns diaris personals (ep !!! normals i corrents, sense tanca amb combinació secreta ni res) de l'any 1979 fins al 1981. Es veu que d'avans i de després encara me'n recordo.
Finalment, tal i com havia de ser, ha aparegut la poesia en una de les fantàstiques llibretes que tinc començades a escriure i cap d'acabada. I al peu de la pàgina hi havia la següent nota :

TROBAT AL SUPLEMENT DE LA VANGUARDIA DEL 16 DE JULIOL DE 1990

Doncs no n'hi ha per tant , tot plegat només ha fet 20 anys. L'autora és una noia que he investigat qui és i no n'he tret l'aigua clara. Sembla, pel nom, que era una locutora de Catalunya Ràdio d'aquella època i que va publicar un llibre de poemes a Editorial Columna. Però no n'estic massa segur de que sigui aixì o que això sigui veritat del tot. El cas és que la noia, ara segurament dona feta i refeta, és SUSAN BUZZI i el poema diu així :

Vas arribar al meu pensament
com no ets,
Com no ets et vaig pensar
i de com no ets m'anava interessant.
Vas venir a sopar amb mi
com no ets.
Com no ets vaig sopar amb tu
i de com no ets em vaig enamorar,
Finalment,
amb qui no ets
vaig fer l'amor.
Però jo, contenta.
Més mal t'hauràs fet tu
de no ser com m'imaginava,
per què a mi m'entusiasmava pensar,
sopar,
i fer l'amor amb tu.



I és que els homes a vegades sembla que no n'aprendrem mai i a vegades fins i tot no ho sembla.

Espero que us hagi agradat a tots plegats (homes i dones).

5 comentaris:

zel ha dit...

A mi molt i molt, però molt, eh? i és que sovint perseguim impossibles...

Vida ha dit...

Sí que és una llàstima això d'estimar més el que imaginam que el que tenim...
però de tot s'aprèn

Vida ha dit...

Ah, i et deixo la meva fotoblogaire perquè em pentinis un poc, si no tens res a fer...als moixos sempre ens agrada :)

elenaranda ha dit...

Un poema molt ben rescatat. M'ha agradat llegir-ho i pensar en com insistim de vegades en ser qui no som tot i que fent-ho sempre s'acava perdent.

llum ha dit...

A mi més que un poema em sembla talment una sentència.

Però gràcies, tu, té el seu suc!