dilluns, 17 d’agost de 2009

Carrinclonades II

Seguim amb aquesta secció estiuenca i de moment cinematogràfica.
Fa anys, quan jo anava al cine, vaig veure la pel.lícula Patch Addams. La veritat es que ens ho estavem passant bé, segurament gairebé tot el públic, se sentien rialles i s'intuien somriures.
De cop, van i maten a la noia d'en Patch Addams (un "xiflat", a l'asassí em refereixo) . No es veia la mort, no es veia res, només aquesta seqüencia i de cop i volta les llàgrimes i els mocs van omplir la sala del cinema.
Quina manera de bramar en comunitat:



Després vaig buscar el llibre amb el poema de Pablo Neruda i ja no vaig plorar tant, però una mica si.....

2 comentaris:

Friks Vaporup ha dit...

La vaig veure per primera vegada tot just fa uns quants mesos. Una escena molt bonica.

He vist que la crítica d'El País deia "Previsible y algo tonta, pero también entrañable". Segurament aquesta definició ja serveix per qualsevol peli 'carrinclona', no?

Frannia ha dit...

Aquesta no l'he vista, però si hi ha una mort per al mig segur que ploraria com una condemnada