dilluns, 10 d’agost de 2009

Carrinclonades I

Aprofito que estem a l'estiu i tots anem amb la faixa una mica descordada, us poso un video per inaugurar la secció "carrinclonades".
En aquesta secció hi apareixeran tot de coses que en el seu moment em van emocionar (sóc una persona, segons com, de llàgrima fàcil) i que mirades des de la llunyania paleontológica de l'edat (que no perdona) ara m'hauria de fer vergonya reconèixer. Però com que la vergonya era verda i se la va menjar un burro, aquí teniu la primera :



Que ningú no jutji la pel.lícula, si us plau. Però la imatge del "chico de la película" anant a la fàbrica a cercar el seu amor és impagable.
O almenys a mi 'ho va semblar durant molt de temps ( i encara m'ho sembla, però només ho reconec en la intimitat).

5 comentaris:

SM ha dit...

Ara que estem en la intimitat: quina gran pel·lícula, quin gran final!

Friks Vaporup ha dit...

Vaig odiar profundament aquesta pel·lícula, precisament per carrinclona i sentimentaloide. Vista anys més tard no descarto que la meva aversió fos alguna reacció adolescent del tipus "a un matxo com jo no li poden agradar aquestes coses de nenes", perquè no era pas tan dolenta ni de bon tros. La genialitat i la carrincloneria poden estar separats per una fina línia d'hormones.

Albert ha dit...

Si parlem de llagrimetes, sempre plore al final de La vida és bella (en italià La vita è bella) I això que la he vista un munt de vegades (gràcies a l'e-ase)

Albert ha dit...

Si parlem de llagrimetes jo preferisc La vida és bella (en italià La vita è bella) Sempre plore al final, amb la cançó.

Frannia ha dit...

Aquesta escena l'han pariodada tant que ha perdut el romanticisme.
Si jo m'he de quedar amb alguna peli que m'hagi fet plorar moltíssim trio "El paciente inglés", sobretot quan va a cercar-la a la cova...i no diré més per si algú no l'ha vista.