diumenge, 21 de setembre de 2008

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).
En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.
Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :
- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "
Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."
El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....
A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.
I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).
En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.
Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.
Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.
No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.
I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....
A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).
I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.
I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".
Tornem-hi amb el castellà.....
Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.
Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.
L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :
- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....
I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........