Una manera força ridícula de classificar les persones seria les que sempre viuen a la mateixa casa i les que no. He de reconèixer que no seria gens científic ni esclaridor de res, però si que podriem fer dos grans grups, i deixar un apartat pels que no tenen casa. Però no vull entrar pas ara en una polèmica social ni res que se li assembli.
De fet el que vull parlar és de la meva tendència nómada o transhumant, tot depen de com es miri. I potser la gracia que jo hi trobo, en el meu cas, és haver portat una trajectòria prou dinàmica, però gens quilomètrica. M'explicaré.
Sempre he viscut al mateix país, aquell que és tant petit que desde el campanar és pot veure el campanar veí (Martí i Pol i Guardiola dixit). Malgrat haver-vi comarques per donar i per vendre, jo m'he limitat a només tres, "a saber" (que dirien els qui no estan amb la immerssió lingüística) : Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Totes i cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.
En quan als municipis n'he tastat sis fins al moment, alguns reiteradament i en diferents èpoques. He fet com si diguèssim "un roda el món i torna al Born" però en un estil sincopat. Barcelona, Castellterçol, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Mollet del Vallès i Vic. Us en podria parlar molt de cadascun d'ells, bé i malament, però ara no és el cas.
I finalment per acabar d'explicar el meu instint nómada us diré que he viscut en dotze cases diferents. Una dotzena no està gens malament, i és un número bonic que serveix per exemple per comptar els ous i els botons.
Com us podeu imaginar dotze cases representen un munt de claus, de canvis d'adreça, de canvis d'oficina de "la caixa", empadronaments amunt i avall, veins nous i aparcaments fàcils o complexes, noves botiques i bars (és molt important "ser client" d'aquests establiments) i sobretot caixes, centenars de caixes de cartró plenes d'andròmines i mals endreços que ens van persseguint allà on anem.
Després de cada canvi, sempre he dit :
- A veure si aquesta és la casa definitiva !!! - però no me'n surto, en qualsevol moment de distracció ja em trobo altra vegada pagant fiances i signant contractes. També té el seu mèrit aconsseguir viure en tantes cases i que cap hagi estat mai teva.
En fi, com anava dient, a veure si aquesta serà la definitiva, però la veritat és que penso en el futur (ja sé que està mal fet, però és inevitable) i la veritat es que no em veig a les meves velleses vivint en la casa que visc ara mateix.
És clar que tampoc no he tingut mai aquest pensament en cap de les cases que he viscut. Potser sóc un desarrelat, un desarrapat o un deselquesigui, el cas és que la propera casa serà la número tretze i sense ser supersticiós, penso que potser hauré d'anar alerta.
P.D. - Sort que no vaig nèixer a Set Cases....el poble se m'hauria fet petit ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada