dilluns, 21 de juliol de 2008

El doble.

Diuen que tots tenim un doble en aquest món. D'entrada això voldria dir que de tota la gent que hi ha, només la meitat som diferents, doncs l'altra meitat deuen ser les "fotocopies" (segurament avui en dia n'hauriem de dir les clonacions, si més no per fer-nos el modern, o fashion...). El que no sé és que passa quan se't mort el doble...deus quedar una mica desamparat.

Alguna vegada jo havia pensat que on devia ser el meu doble, potser va coincidir amb la lectura de "El hombre duplicado" del premi Nobel José Saramago (que ja que hi som vaig trobar que tenia un final bastant mediocre, tirant a dolent, però que això sí, està molt ben escrit).

Anaven passant els anys i jo seguia sense trobar el meu doble, i em feia ràbia. Jo veia que tots els famosos tenien doble, a vegades fins i tot més. Mireu si no els concursos de imitadors de Elvis(que crec que encara el fan cada any), l'anècdota de que Charles Chaplin es va presentar a un concurs de imitadors de Charlot...i va quedar segon, els personatges de "Polonia".....

I jo sense un doble amb una mica de dignitat. Hi ha qui diu que m'assemblo amb el meu germà, però això no te mèrit, doncs pel que sembla som de la mateixa mare i del mateix pare i ja se sap que els testos s'assemblen a les olles.

Finalment ahir al vespre va arribar el meu moment de glòria. Ja és ben cert que la fama t'arriba en el moment menys pensat i sense avisar.

Resulta que passejava tranquilament per una fira d'aquestes medievals que fan a qualsevol poble amb quatre paios amb túnica i dues parades (una d'embotits artesans i una de collarets fets per uns grenyuts que segur que fumen porros ) quan de sobte veig una senyora que em saluda amb la mà i em somriu :

- "Usted, usted !!!" - em crida en castellà.

Jo que veig que la senyora, pobreta era bastant lletja i que a més anava amb el seu marit (que feia joc amb ella), vaig girar-me fent veure que buscava a qui cridava la senyora, com si la cosa no anés per mi. I ella insistint :

- "Eh!!! Usted!!!" - i em feia que anés cap a ella amb la maneta.

Jo, veient-me sense escapatòria possible, mi atanso somrient com volguent dir :

- Què vol senyora ? - però sense dir-ho.

En aquells moments, em va semblar veure la persona més feliç del món, va començar a donar cops de colze al seu marit i amb el cap li anava dient que si, que era jo.

- "Perdone - va començar quan em va tenir a l'abast - usted no es ese que canta...que ahora no me recuerdo de como se llama ?"

Amb aquestes indicacions no vaig entendre a qui es referia, doncs el que se'n diu cantar, no ho faig massa sovint i menys en públic.

- "No senyora, jo no canto..." - li responc somrient.

I ella "duro" que si, que jo era cantant i que havia sortit per la tele. Alerta amb la tele !!! La cosa es posava interessant, vaig començar a veure contractes publicitaris, vaig pensar en el rodatge de la pel.lícula "El rei del món" basada en la novel.la homònima de Salvador Macip, vaig veure tantes coses en poca estona que finalment la senyora em va desvetllar del meu somni quan em va dir :

- "Si hombre, usted salió por la tele, por los juegos olímpicos, cantando con el Peret..." - i gairebé va aplaudir.

Després d'unes curtes deliberacions la vaig convèncer de jo no era el cantant de Los Manolos.

Vaig marxar arrossegant els peus, capcot i podria dir que esmaperdut i tràgic, però seria mentida, mentre encara la sentia que li deia al seu marit :

- "Pues coño, si que se parece..."


Vaig tornar cap a casa, pensant que aquella senyora no estava massa bé de la vista i sentint unes ganes irrefrenables de cantar :

All my loving, nainonainonaaaaa.... - però jo no sé anglès i desafino com un lladre. Ara una retirada si que li tinc....

3 comentaris:

SM ha dit...

Va, home: tu ets moooooooooooolt més guapo! Cantar bé no ho és tot a la vida.

llum ha dit...

A mi, no ens enganyessim, el que m'agradaria molt és tenir una meitat :(

Llibreria L'Illa ha dit...

Et tinc una guitarra preparada per quan vinguis a la llibreria.