dilluns, 17 de maig del 2010

L'orinal (recuperació de la memòria històrica)

Sovint, sense saber massa per quina raó, em venen records a la memòria. I la memòria fa aquesta mena de males passades i els records potser apareixen tèrbols, confusos o inexactes. Però segurament això no es massa important i d'altra banda tampoc ho consideraré patològic. Continuaré creient en la bellesa de la memòria geriàtrica que sovint ens envaeix.

A casa, quan erem petits teníem un orinal a l'habitació. En primer lloc he de reconèixer que mai a la vida n'haviem dit orinal. El que hi havia a sota de l'armari era la gibrelleta.
Espero que els meus germans no em retreguin l'explicació de segons quines intimitats.

El cas era que la gibrelleta tenia un us diferent al que ara em sembla que te entre la població infantil. En aquella época, tant els meus germans com jo, malgrat ser petits, erem prou grans com per controlar els nostres instints de micció i erem sobradament capaços d'anar al wàter sense cap problema. És a dir que en aquest sentit ja erem grans. Però sempre hi havia la gibrelleta a sota l'armari. I era usada cada nit inexcusablement per e fer els nostres pipís de rigor. Agenollats a terra i procurant no esquitxar més del compte i cadascú segons les seves necessitats usavem aquell pràctic artilugi per a alleugerir les nostres infantils bufetes.
El tema estava en l'endemà al matí quan en una delicada operació s'havia d'anar a buidar el contingut de l'estri al wàter. No us penseu que és fàcil transportar una tassa d'un pam i mig de diàmetre, plena a vessar del grogós fluid (i sovint pestilent) fins al wàter sense vessar-ne pel camí i procurant no entrebancar-se per a no patir un accident de més grans conseqüencies.
Mai no he sabut el per què d'aquella pràctica de risc, el wàter estava a escasos deu metres de la nostra habitació, per tant podíem haver anat al lloc addient sense massa problemes.


Molts anys més tard he pensat que potser els nostres pares (avançats a l'època per descomptat), ho feiem per estalviar l'aigua que es perd cada vegada que es descarrega la cisterna.
Fem un petit càlcul. Tres germans per dos pipís, son sis pipís. Cada descàrrega d'una cisterna dels anys seixanta, segurament debien ser uns quinze litres d'aigua. Quinze litres per sis son noranta litres cada nit !!!!
Buidant l'orinal al matí, es convertia en només una descàrrega i per tant un estalvi de setanta cinc litres diaris. I només un darrer càlcul, setanta cinc litres per 365 dies que aleshores i ara tenen els anys (deu ser la única cosa que no s'ha apujat) resulta que els meus pares estalviaven vint-iset mil tres cents setanta cinc (27.375 !!!) litres d'aigua a l'any !!!!
Això era ecologia i lluita contra el canvi climàtic i la sequera i tot el que fem ara son tonteries.
Si volem que Catalunya vagi endavant hem de recuperar l'orinal immediatament, no ho dubteu.


4 comentaris:

llum ha dit...

Ara mateix proposo els teus pares com a candidats a la Creu de Sant Jordi (secció mediambiental), faltaria més!

jaka ha dit...

Bon dia,
Es veritat, crec que abans ja érem molt ecològics i reciclons, si massa m’apures potser molt mes que ara. M’has fet riure... molt xulo el post.

:D

Carme Rosanas ha dit...

je, je, je... a casa també en dèiem gibrelleta, però no la utilitzàvem pas a la nit, no érem tant ecològics! només quan érem petits per aprendre a deixar els bolquers.

Jo penso com la jaka que abans érem més ecològics sense saber-ho.

Clidice ha dit...

a casa érem d'orinal, però no el teníem a l'habitació, la mare feia la "ronda" amb els petits abans d'anar-se'n a dormir, així potser s'estalviava aigua per la cisterna, i també per no haver de rentar llençols pixats :) Però és que, ara que hi penso, quan es "parava" una habitació ningú s'oblidava ni de l'orinal ni de la bossa d'aigua calenta. Diguem que si hi hagués hagut un Ikea aleshores, haguessin estat dos estris venuts amb tota naturalitat :)