divendres, 26 de juny de 2009

Selectivitats................

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.


L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.


Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......

3 comentaris:

Raticulina ha dit...

Potser som de la mateixa quinta...jo també representa que estudiava algo que es deia COU i tinc el mateix cartronet escrit a mà...

Quins temps aquells.

Frannia ha dit...

Crec que una adolescent tregui tan bona nota és fer alguna cosa, bàsicament perquè estam cansats de veure quin és el rumb de la gent jove: sacrifici i esforç zero, cultura de la diversió i l'evasió, sexe, drogues, alcohol, manca d'espiritualitat, d'ètica...crec que és fer més que molts de polítics, efectivament. Però estic d'acord amb tu en que avui qualsevol intrascendència apareix dins l'ull de la notícia. Nosaltres (jo en fa 17) feiem el mateix esforç (o més) sense cap consideració pública. Era la nostra obligació, la nostra lluita. Imagín que l'important és aconseguir-ho, d'una manera o d'altra...

Anònim ha dit...

De cop m'he sentit veeeeeeeeeeeellaaaaaaa, veeellaaaaaaaaaaaa... sort que també tinc el cartronet (de fet el vaig guardar de record però, per variar, no recordo on!). Em sento identificada (tot que amb una certa distancia, petita, però distància) amb aquest escrit. Jo treballava de 4 a 10 o sigui que podia anar a les classes 'normals', però certifico, que al meu examen de selectivitat no hi va venir la premsa, ni es van fer fotos (potser perquè no deixaven entrar amb càmeres a la sala?), ni tan sols els meus pares, que em consta que estaven contents, em van aixecar el braç com si hagués guanyat alguna cosa. Suposo que comptaven que era el que tocava...

llum