divendres, 15 de gener de 2010

I jo que no volia parlar de política......................

Us ho ben prometo que quan vaig començar aquest bloc no volia parlar de política. I de fet era ben senzill no fer-ho.

Els polítics a voltes parlen de la independència del poder judicial, però resulta que els jutges del tribunal constitucional els trien els polítics. Els mitjans de comunicació no tenen cap mania de comentar quins jutges son d'esquerres o de dretes (o millor dit del psoe o del pp, que segons com es miri no son gaire diferents). Pel que sembla els polítics també poden recusar un jutge d'aquest tribunal, si no és del seu gust.

Tampoc no entendré mai a sant de què els polítics han de tenir immunitat parlamentaria. Entenc que això vol dir que pel sol fet de ser parlamentaris poden ser uns malfactors i fer-ne de tots colors sense que els puguin jutjar sense més ni més. Diuen que els diputats i senadors, si son cridats a declarar poden fer-ho per escrit (com si tinguéssin tanta feina per no poder anar a un judici).

I amb tot això i moltes altres coses més que jo no sé, continuen parlant de la independència del poder judicial i no sé quantes bajanades més.
Tornant una mica al tribunal constitucional i tenint en compte que en tres anys no han tingut temps de llegir i entendre l'estatut de Catalunya, sembla que les coses no han canviat tant com diuen.
Per això vull il.lustrar aquest post amb una bonica i antiga cançó de La Trinca que de ben segur avui encara és de rabiosa actualitat :



I ja està.
Espero poder continuar el meu bloc amb articles sense solta ni volta, com sempre. I per descomptat sense abandonar el meu lema de capçalera :
AMB DESCONEIXEMENT DE CAUSA.....

4 comentaris:

Carme ha dit...

Tens més raó que un sant... després recordar tot això... vaig a escoltar la trinca, tot i que aquest a la recordo perfectament, te la podria cantar i tot. :)

Clidice ha dit...

tant de bo no ens calgués parlar mai de política! :(

Friks Vaporup ha dit...

Jo també vaig decidir no parlar de política al meu blog, però la veritat és que hi ha vegades que costa resistir-s'hi. Casos com aquests que expliques clamen al cel.

zel ha dit...

Com vols no dir res, si ens acollonen? Normal, és un orgue de gats!