dissabte, 26 de juny del 2010

Alguna pregunta més ?

A vegades ens cal canviar d'ambient per a veure-hi més clar i fa uns dies vaig anar al monestir busdista del Garraf amb aquesta intenció. Ja hi havia estat una vegada i vaig voler tornar-hi per a recuperar sensacions de pau i tranquilitat (una altra cosa no ho sé, però de pau i tranquilitat en tenen per tothom).
Vaig decidir fer la visita guiada que ofereixen als nouvinguts (previ pagament de 5,5 €) i a les 12.00 equipats amb uns moderns audioguies ens vam introduir en el món budista. Dic que ens vam introduir, en plural, per què entre altres persones que es van apuntar a la visita hi havia dos (suposo) matrimonis del que políticament correcte en diriem de la gent més gran. Potser això de les audioguies no està inventat ni pensat per a ells, però durant tota la visita vaig tenir la sensació de que eren alguns membres de La Cubana, infiltrats, fent un reportatge. I dic això amb tot el respecte i "carinyo" possibles cap a aquelles dues encantadores parelles ( i també cap al grup teatral de La Cubana).
El recorregut va ser certament entretingut i interessant, però el millor de tot va ser al final.
Aquestes visites les acaben habitualment en una capella, en altres temps cristiana i catòlica, on conviden als visitants a un té tibetà amb canyella i aprofiten l'ocassitó per a fer una mica "d'apostolat" del budisme i dels seus indubtables beneficis. Ens van dir per que no havíen retirat les imatges de sants i de mares de Déu per respecte a altres formes de pensar i que observèssim que totes les imatges havien estat obsequiades amb un khata (aquell mocador blanc de sedà tibetà) que era símbol de respecte i de desig de llarga vida a qui el rebia.
Dit això la monja budista que ens va acompanyar en tot el recorregut va dir una frase que em va fer presagiar el pitjor, i així va ser :
- Molt bé, i fins aquí les meves explicacions. Ara, si volen poden fer alguna pregunta més ?
Ai la mare !- vaig pensar.
I dit i fet, una de les senyores abans esmentades va aixecar el dit i va dir :
- Perdoni senyoreta, la segona imatge de l'esquerra, és la mare de Déu del Carme?, ho dic per què com que porta escapulari.....
La monja budista, fent una demostració d'educació i respecte ( i aguantant-se el riure) va respondre amb elegància :
- Doncs no ho sé, senyora, com veu jo sóc budista i desconec la iconografia cristiana, però no pateixi que ja m'informaré i si torna algún dia ja li confirmaré quina mare de déu és aquesta. - i per demostrar que els budistes tenen un respectei una paciència il.limitats, valenta com ella sola, va tornar a dir : I alguna pregunta més ?
Si no vols caldo, dues taces - vaig pensar.
I efectivament, hi havia alguna pregunta més. El senyor de l'altre parella va aixecar el dit, amb educació, i va demanra sense massa manies :
- Perdoni, però....i ara per anar a Sitges, des de aquí, per on hem d'anar ?
Que Déu i Buda em perdonin, però se'm va escapar una riallada i vaig estar ben segur que aquells senyors eren de La Cubana (i si no ho eren, hauríen de ser-ho!).


5 comentaris:

Vida ha dit...

Si és que la vida real sempre supera qualsevol personatge de ficció! Una salutació zen, amic.

llum ha dit...

Les teves reaccions deuen tenir moltes virtuts ara, zen, el que se'n diu zen, no ho semblen massa!

Carme Rosanas ha dit...

Boníssim! Té raó, Vida. la reallitat sempre acaba superant la ficció... o potser simplement n'és el model.

Clidice ha dit...

bé, si més no cal veure-ho del costat positiu, en altres temps ni s'hi haguessin atansat a una casa de descreguts estranys com aquests no? :)

Friks Vaporup ha dit...

Ara feia temps que no passava per aquí, però encara en feia més que no reia tant. Boníssim!