Radars a les pistes d'esquí

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. Pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 Km. per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.

Per una banda he de reconèixer que m'agradaria saber com s'ho faran els esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.

Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.

Dit això, i fent volar una mica la imaginació ( o potser no tant..), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar ? De fet a algun centre comercial de Barcelona hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.

Seguim imaginant...Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè ?

Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo ? ( em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més íntim recolliment que ens dona aquesta estança.

Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir : "lle pa la bé".

I abans no se'm oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots un bon any!!!

Si parlo de la mort (amb permís de Miquel Martí i Pol)

Aprofitant que avui és Tots Sant i demà és el dia dels difunts volia aprofitar per fer unes reflexions sobre la mort i totes aquestes coses. Finalment he decidit deixar-ho per un altre dia i només recordar la veu de Miquel Martí i Pol, que ell si que en sabia de coses....
SI PARLO DE LA MORT
Si parlo de la mort és per què em moro
i si al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda;
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d’un cop per sempre el plet, que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l’elegia
i algú hi haurà per fer-me el panegíric
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, de fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.

Miquel Martí i Pol.

Així doncs, de moment no cal dir res més.

Amen.

A casa som tots morts (1ª edició)

Senyores i senyors ja tenim la primera edició de "A casa som tots morts".Aquesta barrabassada que podreu trobar fàcilment a la web www.relatsencatala.com, finalment ha merescut l'interés d'uns editors i ha vist la llum.Deixeu-me que us ho expliqui.El meu mànager i agent literari, que malgrat els seus esforços en difondre la meva obra, mai no havia lligat cap publicació, finalment ho ha aconsseguit. Desconec si les negociacions han estat massa llargues o fins a quin punt els interessos de ves a saber qui han influit en l'edició. Finalment ja tenim al carrer l'esperada obra "A casa som tots morts", coincidint amb el tercer aniversari de la seva aparició a la xarxa.Em consta a més que l'edició s'ha exaurit sense ni tan sols tenir temps d'estar a l'aparador de les millors llibreries de la ciutat. Haurem d'esperar a una possible segona edició que en aquest moments està en un punt mort, aprofitant que s'acosta Tots Sants.I dit això vull agrair al meu pare (alhora mànager i agent literari) i als seus compinxes els germans Gausachs l'esplèndida edició de "A casa tots som morts" amb una edició limitada de dos exemplars, convenientment impresos en una impresora quasi clandestina i relligats a cops de grapadora.Potser m'hauré de pensar en escriure una segona part, encara que ja se saps que les segones parts mai no acaben de ser bones...Gràcies a tots tres per fer-ho possible!!!

Ara que s'acosta Tots Sants...

Abans de començar he d'advertir al lector o lectora que l'entorn de la mort, els funerals, les caixes i tot el que ho envolta sempre m'ha captivat d'alguna manera. Segurament és que he rebut una educació al voltant d'aquests temes bastant políticament incorrecte. Dit aixó, anem pel tema.Una de les iniciatives que més em plauen de les administracions, i potser és de les poques que ho fan, son els tallers i cursos que fan per a la gent gran. És molt important que aquestes persones continuin una certa activitat i el que crec més important, que no abandonin el seu interés per aprendre. A banda dels cursos de internet i noves tecnologies, les clases de català, sobretot pels qui en el seu moment no van poder estudiar o qualsevol activitat física o gimnàstica, també ens trobem amb els clàssics. I aquí és on vull explicar una bonica història en aquesta ocasió.Els tallers de ceràmica. Periódicament se'n organitzen i potser son dels que més bona acollida tenen. I alguna cosa deu tenir el fang que ens atrau. Poser el contacte amb la terra(diuen que és d'on venim i on anem), potser la seva facilitat per treballar-ho amb les mans o potser pel simple gust de fer pastetes.Habitualment en les primeres classes el profesor dona unes bàsiques nocions tècniques i molt ràpidament tothom pot començar a potinejar el fang. És bonic veure quan pregunten als alumnes, recordeu que estem parlant de classes per a la gent més gran (el que abans en deiem avis els que erem prudents o vells els més desarrapats :- I què t'agradaria fer a tu ? - ara està de moda parlar de tu a aquestes persones.Les respostes malgrat que son diverses sempre acaben anant a parar a uns certs tòpics bastant comuns :Un cendrer, un plat i una tassa, una palmatòria, una safata, uns estalvis i a voltes els més agosarats sorprenen amb propostes més intrèpides com per exemple una tetera, un gerro o un cantir.Fins aquí tot transcorre dins d'uns paràmetres de normalitat i el professor continua donant les seves encertades indicacions per iniciar les encara embrionàries obres d'art.Tothom treballa amb interés i il.lusió, el profesor es paseja entre els alumnes i va donant petites indicacions i consells. En un moment donat s'atura davant d'una senyora que feineja molt atrafegada i li diu:- I tu, que estàs fent ? - veient que la dona comença a modelar una figura amb un cert volum - Què vols fer un gerro ?- No, no, de cap manera - respon l'alumne - m'estic fent una urna per què posin les meves cendres quan em mori.El professor no pot amagar la seva sorpresa, però fa el cor fort i continua donant les seves indicacions. Mentre transcorre la classe no pot evitar però, pensar com li deu anar al seu company, l'encarregat del taller de fusteria. No fós cas que algun alumne estigui intentant fer-se la caixa.Aquesta història us ben asseguro que en gran part és tant certa com la vida mateixa. Us aseguro que és cert que hi ha una senyora que s'està fent la seva pròpia urna de ceràmica.I ho trobo sensacional. Tant de bo tots fòssim capaços de preparar la nostra mort amb aquesta prevenció.Avís a les funeràries i altres especuladors al voltant del negoci de la mort : teniu els dies comptats, el "bricolatge mortuori" ja és aquí!!!

De vacances arreu del mon....

Aquests dies, com gairebé tothom qui ha pogut, he fet uns dies de vacances. He anat a Navarra, al nord, a la part més euskaldun, segons ells. I és veritat, la majoria de persones parlaven basc. Va coincidir que quan vam arribar al poble en qüestió (Bera de Bidasoa per si us interessa) eren les festes del poble. I com diu la dita que allà on vagis fes el que vegis, vam anar a una mena de "pasacalle" on gairebé tothom anava borratxo i feien "botellón" al mig del carrer i fumáven als bars i no passava res. En mig de tot aquest guirigall, per descomptat, no passàvem pas com si fòssim de la colla i en molt poca estona ens van identificar :- Vamos a estos que son guiris !!! - van xipollejar i se'ns van acostar amb un aire amistós.- Do you speak english ? (o com s'escrigui)- ens van demanar rient. En veure que nosaltres també reiem i no contestaven van continuar :- Parlé vous français ? - fent un esforç de multilingüisme.I nosaltres vinga riure. Finalment fent un esforç i traient-se un altre idioma de la màniga van preguntar :- Parla italiano?Tot això entre bafos de calimotxo i patxaran i altres begudes espirituoses de dubtosa procedència. Finalment en veure que no se'n sortien vam respondre (amb orgull, és clar) :- Catalans, som catalans!!!El "capitoste" de la quadrilla va dir :- Ah! españoles. - mentre els altres es pixaven de riure (algun segurament de veritat)- No, no..catalans - li vaig respondre en un perfecte català del vallés.Aleshores se'ls van passar les ganes de riure i es va fer un silenci terrible. Jo per uns moments vaig dubtar de la mítica complicitat entre catalans i bascs - A veure si son del PP vaig pensar. Però no, finalment amb la boca petita ens van preguntar a poc a poc per què ho entenguèssim :- Però el español lo entienden, no ?I tots plegats ens vam possar a riure. La "cuadrilla" anava cridant : Una miqueta parlo català!!! - per demostrar que ells els idiomes els tenen tots dominats.Després vam passar per una plaça on hi havia un parell de "xiringuitos" on subministraven més alcohol i possaven música a tot drap. Fixeu-vos si las coses son diferents segon a on vas que la primera cançó que vam sentir portava per titol "España huele a culo" i la veritat és que era un rap molt enganxós. Per descomptat no hi havia ni l'ombra de les forces d'ocupació (perdó de l'ordre públic volia dir). Vam acabar la tarda mirant com després d'una festa d'escuma (allà la fan amb el camió de bombers, que per això son mig bascos) es dirigien a un pont on hi tenien estacat un tronc i des de allí es tiraven al riu, intentant fer equilibris per damunt del tronc. Evidentment entre lo "mamats" que anaven, l'escuma que diuen a sobre i que la gràcia era caure al riu, no aguantavern més de dos o tres segons damunt del pal. Això son festes majors i no aquestes "cursilades" de guarnir carrers amb floretes!!!

Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls (2ª part)

Així doncs i sense cap més entrebanc va començar la cerimònia. Bé, vaja, algun entrebanc si qui hi va haver. Mentre el mossèn donava la benvinguda i feia els honors als assistents, la música de fons (que en aquest cas no va aconsseguir apaivagar a les feres) continuava sentint-se pels altaveus. El capellà impertèrrit va dir i llegir tot el que havia de dir i llegir i quan va acabar, abans de donar pas a les lectures, es va atansar a l'altar, va prendre un comandament a distància i apuntant certerament cap a la sagristia va prèmer el botó "stop", i la música va callar. Sensacional, les tècniques inalàmbriques ja han arribat al cel, o gairebé.La resta del ritual va seguir de la mateixa manera que com jo ho recordava (feia potser déu anys que no anava a una primera comunió). Em va desanimar en gran manera veure i sentir que les pregàries que fan els nens son les mateixes que vaig fer jo fa més de trenta anys. Per els malalts, pels desamparats, per la guerra (en contra és clar) i per ells mateixos per què Deu els ajudi a ser bons cristians. Sembla mentida que més de trenta anys pregant pel mateix i Deu encara no ha solucionat res. Potser ha arribat l'hora de que ens hi posem nosaltres...El fermall d'or el va posar el capellà a l'hora de combregar (els grans, els nens ja havien fet la primera comunió). En paraules gairebé textuals va dir que només s'havien d'acostar a combregar els que estèssin acostumats a fer-ho o que realment sapiguèssin el que estaven fent. Efectivament la massa popular en va fer cas omís i es va acostar a combregar en massa. De fet era molt important que la cunyada els veiés combregant piatosament.Resumint, vaig sentir vergonya de veure en que s'ha convertit la pràctica d'una relgió.Podem ser més o menys creients i/o partidaris de qualsevol religió de les que hi ha, però una fantotxada d'aquesta magnitud, només la permet l'esglèssia católica. Quina llàstima...Sortint de l'esglèssia vam anar a un bon restaurant on ens vam afartar a base de bé fins que el cor ens va dir prou. Els nens van menjar ganxitos, macarrons i van veure coca-cola. Després van sortir a jugar al pati i ens van deixar tranquils fins a les postres.Jo també vaig sortir a fòra a fumar-me un puro. Mentre assaboria el fum sens dubte cancerígen, pensava que de la mateixa manera que les autoritats em podien prohibir fumar en un restaurant per preservar la salut dels infants (i d'altres persones no fumadores), també hauríen de prohibir, potser, que es fèssin aquesta mena de cel.lebracions.Ni que sigui per respecte als que creuen en Deu.El problema és que encara em queden dos nebots (un d'ells a més fillol) que encara no tenen edat per passar aquest tràngol, és clar que potser seré jo el que no tindré edat, ni paciència, per soportar-ho quan arrivi el fatídic moment.El títol d'aquests dos apunts és el d'una cançó de Jaume Sisa que mai no he entés que vol dir. Tampoc no entenc però per què els nens han de fer la primera comunió d'aquesta manera. Però com deia el meu avi : "En aquesta vida el que passa és que hi ha molta falta d'ignorància..."Amén.

Hem de fer la primera comunió al balcó i disfressades de cavalls...(1ª part)

Fa un dies vaig tenir l'honor i l'horror d'assitir a una primera comunió, de fet van ser deu o dotze doncs aquest era el número de nens que anaven a combregar per primera vegada. Feia molt de temps que no havia assistit a una cerimònia d'aquesta mena i espero no haver de tornar-hi gairé sovint.En primer lloc felicitar al mossén, en Xavi Ferrés. Aquest jove anava preparant la cerimònia amb els seus pantalons de cotó blanc i la seva samarreta taronja (el color de la vida per a segons quina religió) alié al batibull que s'anava generant al temple. La gent entrava cridant com si anés al mercat, les senyores lluien esplèndits vestits i meravellosos pentinats de perruqueria que anaven comentant les unes a les altres com si fòssin a un concurs de Miss Primera Hòstia. Els senyors, potser no tant modats comentaven amb les seves amistats les benaurances de la darrera càmera digital que s'havien comprat per l'esdeveniment, els cosinets i germanets anaven marranejant d'una banda a l'altre i els protagonistes feien cara de susto. Els nens anaven vestits bastant normals (encara que difícilment es tornin a possar aquells trajos tan bonics) però les nenes semblava que anèssin a un concurs de princeses o que fèssin pràctiques per quan es casin (que ho faran i per l'esglèsia, no ho dubteu).Quan ja havia arribat gairebé tothom (una família va arribar una hora tard per què els papes es van equivocar d'hora, sens dubte fruit de l'interés per l'esdeveniment) i semblava que la gent començàven a estar cansats de cridar i ja s'havien ensenyat les seves gales, el mossén va aconsseguir fer-los callar a la tercera advertència. El discurs que va fer crec que va ser del tot encertat - Com a mínim aquí hi ha una persona sensata - vaig pensar mentre prenia notes del parlament. Amb molt bones paraules mossén Xavi va dir:- Calleu- Seieu- Tanqueu els mòvils- Quan entrin els nens que ningú s'aixequi, ja avisaré quan us heu de moure.- Els nens petits que facin soroll, porteu-los a fòra on podran fer tot el soroll que vulguin i no molestaran.- Fotos en podeu fer al començament i al final tal i com vam pactar abans d'ahir.- Quan feu les fotos no us "avalantxeu" (gran paraula)- És molt important que esteu en silenci durant la cerimònia i si us heu de dir alguna cosa tant important que no pugui esperar, aneu a fora amb els nens i parleu tot el que us convingui.Dit això va marxar cap a la sagristia amb el gest satisfet de la feina ben feta.Només uns minuts més tard va sortir ja vestit per a celebrar la missa i una nena del banc del costat li va dir a la seva tieta que la tenia a la falda :- Per què s'ha posat un devantal tieta ?- No carinyo, això no és un devantal, és una bata.El mossen es va dispossar a començar la cerimònia lluint una elegant i impoluta alba guarnida amb una estola blanca.(continuarà...)