Aniversari

De cop i volta obro els ulls i veig que han passat tres anys. De què ?, us preguntareu. Què li agafa a aquest ximple ara de cop i volta ?

Doncs que el 10 de juny, va fer tres anys que vaig obrir una botiga amb la pretensió de crear(me) un lloc de treball.

I tant que l'he creat !!!

Només tres dades, estúpides i estadístiques :

* 37829 fotocopies

* 12826 cartutxos i/o tòner venuts

* 1276 cobraments amb targeta 

Prou dades, doncs a veure si al final vosaltres sabreu més que jo...

Les fotocopies les vaig començar a fer per atraure persones a la botiga. I tant que n'he atret. Majoritàriament son estrangers que tramiten els permisos de residència, nacionalitat i aquestes coses (tinc la sort de tenir la comissaria de policia a 100 metres escassos). També imprimeixo resolucions judicials de divorcis, querelles diverses i denúncies sense sentit ( al costa de la policia hi ha el jutjat). I també imprimeixo treballs de recerca i altres trapelleries estudiantils, sobretot a darrere hora i a corre-cuita ( des de fa tres mesos també enquaderno, ja veus).

Els cartutxos i els tòners venuts son el motiu principal del'obertura de la botiga. Per tant comentar això no fa cap gracia...

Els cobraments amb targeta...abans de tenir la botiga, això de la targeta només ho havia fet per pagar. I la veritat és que per cobrar fa molta més gracia. De tota manera és curiós que quan pagues el pobres senyors dels bancs, rescatats o no amb els nostres diners, et descompten immediatament l'import i en canvi quan cobres, en el millor dels casos t'abonen l'import en 24 o 48 hores ( més la comissió que es queden e cada operació). M'esgarrifo de pensar en quants milers de milions d'euros tenen "flotant" diàriament en el més obscur fons de la seva cobdícia. Amen.

Però malgrat tot, jo content de continuar sent aquí per dir ximpleries...

I l'anècdota final. El millor ( o més divertit que m'ha passat en tres anys) va estar el dia que va entrar un home amb cara de preocupat a la botiga i em diu:

"Perdoni, em podria donar alguna cosa pel meu canari. Es que fa dies que te cagarrines i em fa por que es mori."

Òbviament no li vaig preguntar quin canari era el que tenia cagarrines, vaig imaginar que era l'au (un altre dia parlarem de les aus, i el meu germà ja sap per què ho dic) cantora per excel·lència.

Aguantant-me el riure, però amb respecte, el vaig adreçar mitja dotzena de botigues més avall de la meva on hi ha una mena de farmàcia veterinària on segurament li van resoldre el tema del canari. El de cantar.

Gracies a tothom que algun dia, ni que hagi estat per error, ha entrat a "Cartutxos Osona".

El caganer(a)

Que als catalans ens plau l'escatologia, no és res de nou. I que encara massa sovint tenim la pell molt fina, tampoc.

Pel que he sentit s'ha generat una mena de debat sobre la correcció d'uns emprenedors, que fan caganers de tota mena, per haver fet la caganera de la Mare de Déu de Montserrat.

Doncs ja hi tornem a ser...

El caganer és una figura més o menys típica dels pessebres i no només a Catalunya. Pel que he sabut, també és bastant habitual a Múrcia, a les Illes Canaries i fins i tot a Portugal. Va començar a tenir certa popularitat a partir del segle XVII i el seu simbolisme, tot i que no és massa clar, podria molt ben ser un símbol de prosperitat. El caganer amb les seves femtes abona la terra i la fa més productiva.

A finals del segle XX van començar a sortir caganers amb personalitats diverses a més del típic pastoret. L'imaginari popular de seguida va generar nous i divertits caganers. Polítics, esportistes, oficis, personatges de ficció i una llarga tirallonga d'icones identificables en tots i cadascun dels àmbits de la vida social del moment. Reis, monges i capellans, presidents del govern i esportistes de renom, personatges de moda, tant reals com de ficció, i que jo recordi, mai cap havia generat massa polèmica. Fins que un dia a algú se li acut fer la Moreneta !!!

Això em recorda el daltabaix que va suscitar l'Albert Boadella amb una parodia de la Moreneta i crec recordar amb l'aleshores porter de l'Espanyol Tommy N'kono. Hi ha haver esquinçaments de vestidures, editorials periodístics i riuades de comentaris per tot arreu. I què ? Doncs res.

Avui en dia ens hem d'ofendre (millor dit, s'han d'ofendre, doncs a mi no m'ofen gens ni mica) per una caganera en forma de Moreneta ? A mi em sembla que no. Crec que no s'ofenen pas els seguidors d'en Messi, ni d'en Rajoy, ni del rei, ni del papa, ni d'en Barak Obama, ni d'en Jordi Pujol. Segurament al contrari. De la mateixa manera que els polítics catalans s'ofenen si no tenen un paper rellevant al programa de televisió "Polònia", tothom hauria d'estar content de tenir un caganer amb la seva imatge. A mi mateix m'agradaria tenir un caganer Pep, però sospito que si no  me'l faig jo mateix, difícilment veuré acomplert aquest somni.

He mirat amb deteniment el web on es comercialitza la caganera de la discòrdia i he vist que, i crec que amb bon criteri, aquests nois toquen tots els pals. Des de el pastoret de tota la vida fins a la Mare de Déu, passant per tot arreu sense excepció.

Ja es ben certa la dita popular, que els antecessors de Wert (aquest si que es mereix un bon caganer) em van ensenyar en castellà :

Caga el ric i caga el pobre, caga el rei i caga el papa. I de cagar, ningú s'escapa !!

Totalment cert. I a més tenim la sort de tenir en Guardiola, que a més de cagar, pixa colònia.....

Carrinclonades XXXIX (País petit)

Tornem una mica a les carrinclonades i bastants dies abans de l'11 de setembre, no fos cas que se'm tractés d'oportunista.

Aquesta cançó d'en Lluís Llach sempre m'ha fet molta gracia, quan l'he sentida sempre he imaginat gent saludant-se des de un campanar a un campanar veí (cosa que en cap moment diu la cançó).

Potser caldria ajuntar aquests dos conceptes, el de la cançó i el de la meva imaginació i fer una mena de Via Catalana des de els campanars de Catalunya.

Com podeu veure a l'estiu a mi també se m'acudeixen ximpleries....

El mitjó

Aquest matí he obert el calaix dels mitjons i n’he agafat un parell. Quan me’ls he posat he vist amb sorpresa que el mitjó esquerra tenia un forat a l’alçada del dit gros i que deixava a la vista gairebé tota l’ungla.

Estúpidament he mogut els dits del peu mentre mirava amb ràbia el forat. El primer que he pensat ha estat en perquè quan es foraden els mitjons, només ho fan els de un peu. El més lògic seria que es foradessin els dos alhora...

El següent pensament ha estat per la meva iaia. Quan la meva iaia trobava uns mitjons o uns calçotets foradats no  me’ls deixava posar mai i mentre amb un dit ens mostrava la magnitud del forat deia amb un posat seriós :

Això no t’ho pots posar. Déu nos en guard !!! ( de fet deia Déu mos en guard )

Però si només és un forat... – deia jo.

Si, però Déu mos en guard que et passi alguna cosa....

Alguna cosa ? Però què m’ha de passar per portar un mitjó foradat ?

Pel mitjó foradat segurament res, però ara imagina’t que tens un accident i et porten a l’hospital ? Què dirien si quan et treuen les sabates veuen que portes un mitjó foradat ? Déu mos en guard !!!

Resumint, que m’havia de treure els mitjons i posar me’n uns altres que no estiguessin foradats, per què Déu mos en guard...Jo no acabava d’entendre que si per exemple m’atropellava un autobús, el més important era que en arribar a l’hospital no portés els mitjons foradats. Vés a saber que pensarien els metges...

La meva iaia va morir i a mi sempre em va quedar gravat aquell “Déu mos en guard...” cada vegada que veig uns mitjons o uns calçotets foradats.

Molts anys més tard, un català universal va fer una escultura amb un mitjó foradat i el va exposar a la seva fundació. Polèmiques dels entesos a part, discutint on començava i on acabava la fina línia entre l’art i astracanada  a mi em va quedar ben clara una cosa :

Antoni Tàpies no tenia iaia.

Dos anys...

Com passa el temps.Avui mateix fa dos anys que vaig obrir la botiga Cartutxos Osona al centre de Vic. Ja sé que dos anys no son gran cosa, ni tant sols és un número d'aquells que en diem rodons, com poden ser el cinc, el deu, el vint-i-cinc.....

En aquests dos anys, potser no puc dir que les he vistes de tots colors, però si que vist moltes coses. He aprés un nou ofici i ara em considero botiguer, potser no com el de l'Auca del senyor Esteve, però gairebé, tampoc com el de 13 Rue del percebe, però si que una mica, i potser també una mica com el de la cançó de Jaume Sisa.

Potser la gracia dels botiguers és que no tenim una feina massa previsible (gens), un dia no venem res i l'endemà venem molt, podem estar tres hores darrera el taulell rumiant com és que no entra ningú i de cop i volta tenir la botiga plena de gent. Tenim un horari, sovint penjat a la porta de la botiga, i no en tenim, obrim quan obrim i tanquem quan marxa l'últim. Estem pendents del temps que farà per aquella dita de carrers mullats, calaixos eixuts. Vigilem la competència, estem atents a les maniobres agressives i "canibalístiques" de les grans superfícies comercials i procurem allunyar-nos de la voracitat de les multinacionals.

De les coses més interessants que fem, segurament és la d'escoltar al client. Quedaríeu parats de les històries que expliquen les persones quan venen a comprar, històries que no tenen res a veure amb el producte que vens, i que molt sovint son apassionants. Amb la experiència anem acumulant anècdotes, sovint molt divertides, que anem desant en un calaix per si un dia ens decidim a escriure un llibre.

I ara només esperar que aquest dos anys siguin els primers dos d'un llarg recorregut que hauré d'anar fent pas a pas.

Shiatsu ( o com s'escrigui....)

Doncs bé, com anàvem dient ahir (que em sembla que va dir algun mestre després d'estar uns quants anys tancat a la presó, i que no recordo qui era ni quan ho va dir...), ha arribat l'hora de tornar a ressuscitar per enèsima vegada aquest blog o bloc o com es digui.

Una de les coses que em quedaven per provar en aquesta vida, de la llarga llista que encara tinc, era la del shiatsu. Sempre m'havia fet gracia experimentar que passava amb un massatge d'aquests.

Shiatsu, una paraula que m'evoca l'esperit oriental, una llunyana cultura desconeguda pels occidentals i una experiència que m'imaginava amb un xinès (o japonès, mai ho he tingut massa clar) fent-me tota mena de torsions, contorsions, trepitjades i maniobres articulars i musculars damunt del meu cos.

Finalment, fa uns dies, va arribar el moment de provar-ho. M'adreço a un senyor menut, amb unes faccions que tenien una retirada als orientals però que no acabaven de ser-ho, i ell em pregunta en un perfecte català :

- A on li fa mal ?

Jo li responc que sobretot aquí (sóc propens a patir dolors cervicals) i darrerament aquí (una tendinitis de colze d'alló més empipador).

- Cap problema - em diu - segui...

Immediatament va començar a pitjar amb el seu colze al damunt de les meves castigades cervicals, fent-me acotar el cap fins que la barbeta em va tocar el pit. Va continuar amb un recargolament de braços,espatlles i mans i va acabar recomanant-me que jo mateix em pitgés entre el dit polze i l'índex, per alleujar la tendinitis.

Masegat i adolorit, però content per l'experiència li vaig donar les gracies i no vaig poder estar-me de preguntar-li d'on era, comentant-li que parlava un català excel·lent.

- Sóc esquimal - va respondre amb humilitat i somrient.

El vaig felicitar i ens vam acomiadar cordialment.

Després tot rumiant amb l'experiència viscuda, vaig pensar :

- I de quin país son els esquimals ? 

   

El barrupep rondinaire

Ja fa uns dies vaig tenir la sort de fer anys. Em refereixo a anys des de que vaig néixer, doncs al cap i a la fi d'anys en fem cada dia.

Un dels regals que vaig rebre va ser una bonica figura del barrupep rondinaire, ja veus quina gracia.

Però sovint els regals ens fan pensar o com a mínim haurien de fer-ho. És interessant fer una reflexió del per què del regal. Que hauran volgut dir-me obsequiant-me amb aquest artefacte ? Hi ha un missatge amagat al darrera o simplement és el que es veu a primera vista ? Per què es fan regals ? Per amor, per gratitud, per compromís, per què toca ?

I gracies a aquest pensaments, per uns moments he deixat de pensar en que els polítics son una colla de mentiders, que la corrupció és una vergonya, que la justícia no és igual per a tothom, que això no és una crisi, és una estafa, que l'IPC que ens diuen és mentida, que la gent condueix amb el cul, que la llum i l'aigua son molt cares, que el preu de la benzina és un abús, que no pot ser que hi hagi tants milions d'aturats i que només s'ocupin de rescatar bancs, que les multinacionals son una colla de lladres i estafadors, que la globalització és una merda, que els rics paguen menys impostos que els pobres, que el menjar ja no té el gust d'abans (i això ja ho deien els meus avis), que per la tele només fan porqueries, que quan surten els estudis de la la EGM (estudi general de mitjans) totes les ràdios han guanyat (en aquest cas els periodistes es comporten exactament igual que els polítics), que ja està bé de que els gossos es caguin al carrer i encara hi ha "amos" que no ho recullin, que els polítics (tots) només parlen de retallar i encara no n'he sentit cap que parli de millorar la gestió i de deixar de malbaratar els diners dels contribuents, que els canvis d'horari d'estiu i d'hivern son una collonada,...

I enmig de tot això a mi em regalen un barrupep rondinaire i encara no sé per què !!!