divendres, 28 de març del 2008

La carpa Juanita fa catúfols...

Adreço a tota la concurrècia, una vegada més, a les meves grans dosis d'analfabetisme geogràfic i a la meva memòria geriàtrica, que no em porten en lloc més que a escriure amb desconeixement de causa.
Dit això i gràcies al comentari anònim que ha posat llum a l'assumpte, rectifico i certifico que :

* La carpa Juanita és a Vilanova en lloc de Banyoles.
* Que no l'he vista mai a la meva vida actual (potser en d'altres si, però ara mateix no us ho sabria dir).
* Que Banyoles i Vilanova no estan a la vora l'una de l'altre (potser relativament, si).
També vull afegir que :
* A Banyoles, al costat del "xiringuito" hi havia una carpa (peix, no del Circ du Soleil) de grans dimensions que ara mateix no recordo com es deia. La posibilitat de que es digués Juanita es remota, però no impossible.
* Mai a la vida he anat d'excurssió amb l'escola a Vilanova, bo i que he de reconèixer que potser m'hagués agradat fer-ho.
* El negre de banyoles no era boixmà com indicava al darrer post. En català correcte és boiximà.

I en desgreuge de totes les carpes bebedores amb porró, de tots els vilanovins i vilanovines que poden haver-se sentit ofesos, de tots els anònims que estan a l'aguait de les meves mancances, us adjunto un video on hi ha una colla de nadius fent el ximple al voltant d'una carpa (crec que son vilanovins, però no voldria ofendre) :
I una foto de la genuina i autèntica carpa Juanita fent un tranguinyol, bon profit.

dilluns, 24 de març del 2008

Bodies i el negre de Banyoles

He anat a veure l'exposició Bodies. Si esteu a prop de Barcelona i ho voleu veure cal que us afanyeu doncs no queden massa dies. Si no ho voleu veure o ja hi heu anat, doncs avall que fa baixada.

Quan jo era petit (d'edat i de mida, que d'altres coses encara en sóc), vaig anar a Banyoles amb l'escola. Al matí vam passejar pel llac, vam navegar amb una d'aquelles naus que anys més tard va naufragar, vam veure a la carpa Juanita (no vam tenir però l'oportunitat de veure-la bebent en porró, bo i que ens constava que ho feia) i a la tarda, havent dinat aquells esplèndits entrepants que ens havíen preparat les nostres mares vam anar a veure el Museu Darder.
Si us he de ser sincer, del museu només recordo els pots de formol amb els fetus, que no sé pasi si encara hi son. El negre dissecat, anys més tard vam saber que era un boixmà (bosquimano en castellà,no crec que en català s'escrigui així...), no el recordo en absolut bo i que estic segur que hi era. Sens dubte no em debia impressionar gaire per no dir gens. Molts anys més tard va arribar l'escàndol i el negre va ser retornat a l'Àfrica, en nom de la dignitat humana i no sé quantes coses més. Si no estic errat, fins i tot crec que el van enterrar una mica a la "tum tum", sense saber si era d'allí o d'acullà o de més enllà. Es veu que el cas era enterrar-lo.
I ara, al segle XXI, paguem una petita fortuna per anar a veure quatre "xinos" plastificats (i perdoneu l'expressió).


La veritat és que em crec que alló son éssers humans per què ho diuen, però podrien ser models anatòmics "artificials" perfectament. De passada i anant a la vertent de la dignitat humana, per una banda no em vull ni imaginar d'on han sortit els cadàvers que com ja he dit i curiosament son tots orientals i d'altra banda trobo que si l'exposició vol ser didàctica i no sé quantes coses més, les posturetes dels especímens (així els tracten als cartells!!!), potser no son les més adecuades. Un jugant a bàsquet, l'altre tirant dards com si fos a un pub anglés i un altre juant a "si la barqueta es tomba" amb la seva propia pell. Si senyor, dignitat humana per damunt de tot.
Tant per tant, prefereixo recordar les imatges de la premsa (ja que la meva arqueològica memòria no m'ho permet) d'aquell guerrer boixmà (tornem´hi amb la parauleta) amb la seva llança i els seu "taparabos". Com a mínim, no feia el ridícul...




diumenge, 17 de febrer del 2008

Em diuen Pep....

Encara que hi ha qui diu que el nom és per tota la vida, en el meu cas es demostra fefaentment tot el contrari.
Des de ben petit, en concret des de que vaig nèixer o potser una mica abans, els meus pares van decidir dir-me Josep, igual que el meu pare per la fe (això diu ell). El meu naixement va esdevenir als difícils anys 60 ( i 2 concretament), aleshores els senyors que ens administraven, fins i tot els noms, van decidir posar-me "José". Vaig sofrir un doble xoc emocional, per una banda a tots els documents escolars hi figura "el alumno José..." i d'altra banda a casa meva mai no em van dir Josep. La coincidència amb el nom del progenitor va allargar el meu nom d'aquesta manera : "Josep petit". Les meves poques neurones actives d'aleshores es confonien contínuament intentant esbrinar com redimonis em deia realment.
Van passar els anys i per descomptat que no passen per què si. Mort el gos, morta la ràbia i cap als anys 70 i escaig el meu pare va poder anar al registre i canviar el "José" per Josep. Desconec si va insistir, ni que fòs una mica, en que em possèssin Josep petit...
I el temps no es detura mai. Uns anys més endavant vaig anar a un gimnàs on em feien fer uns exercicis per a corregir la meva torta columna vertebral. De fet el metge em va recomanar fer natació, però com que no sé nedar em van apuntar a un gimnàs. En aquest establiment, per algun motiu que sempre he desconegut van començar a dir-me "aguilucho", nom que va decaure fins a "agui". Vaig deixar el gimnàs uns anys més tard, amb la columna igual de torta i sense saber el per què del nom.
Paralelament a la primera escola on vaig anar (privada per cert, com el rics), em deien simplement pel cognom. A la segona escola (religiosa per cert i curiosament la religió era assignatura optativa !!!) em van rebatejar, vaig transformar-me en un esplèndit "Pepitu", mot que gairebé tothom pronunciava "Papitu" (coses dels xaves de Barcelona).
Començo la vida laboral en una fàbrica a Sant Adrià de Besós, la majoria de personal eren immigrants castellanoparlants (simpàtics i salats com ells sols) i aquí em comencen a dir "Joze", amb accent a la "o". Era la meva época més "hippy" i portava els cabells bastant (molt) llargs. I com que en aquells anys van estrenar al cinema la película "Jesus Crhist Superstar" ja podeu imaginar com en deien. Un bon dia, em vaig canviar les ulleres i me les vaig fer rodones, automàticament vaig canviar de rang per passar a ser "John Lenon"....
El fet de no haver anat a la mili, de ben segur que m'ha estalviat algun altre ocurrent nom.
El meu pas per la universitat va portar-me el "Pep", però curiosament al món laboral, aquest nom no ha cuallat mai. He d'agraïr el esforços que avui en dia possen la majoria de clients per mantenir el meu nom en català, malgrat que els menys hàbils acaben dient-me "Yuset", però la intenció és el que compta.
I la darrera transformació va esdevenir a l'any 2005. Ingresso d'alguna manera a la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia) on tenen el costum d'escurçar el nom d'algunes persones, fent servir les inicials. Amb el meu nom es va obrir un mínim debat, les possibilitats eren "PH", "Ph", "pH" o "ph".
Finalment en JdM va sentenciar : "pH", està bé. I així ha quedat.
Aquesta nominació he de reconèixer que m'enorgulleix i m'honora (no sé per què, però és així).
Resumint i tornant al començament, si mai us diuen que el nom és per tota la vida, no us ho cregueu. O bé la frase és mentida o potser és que vivim moltes vides (com una mena de reencarnacions en vida, diguem-ne).
Jo encara no estic segur ni d'una cosa ni de l'altre.....

diumenge, 10 de febrer del 2008

Sóc prou modern ?

A mida que em vaig fent gran (volia dir vell, però no he gosat) tinc el dubte de si sóc prou modern.

Entenent que el concepte de modernitat és gairebé tant relatiu com tots els conceptes.

M'explicaré. Quan era petit (un altre concepte relatiu) la meva mare em va ensenyar una fotografia de la meva àvia amb el seu marit (que curiosament era el meu avi). El meu avi estava assentat en una mena de butaca i la meva àvia, dreta el seu darrera, tenia una mà posada damunt l'espatlla del seu marit. Pel que sembla i m'han explicat, en el seu moment aquesta fotografia va aixecar molta polseguera, doncs aquesta "indecorosa" posició era d'una extrema modernitat, quasi un escàndol.

Més endavant em vaig adonar que algun dels meus amics parlava de tu als seus pares i en canvi, jo els parlava de vosté (de fet encara ho faig). A mi em semblava que els meus amics eren molt moderns i els seus pares també. Però al mateix temps el meu pare procurava que llegíssim llibres en català, cosa que no feia ningú o gairebé ningú dels meus amics. En aquest sentit a casa erem moderns (estic parlant dels anys 1970 / 1980).

Després el temps comença passar més depressa del que som capaços de recordar i de cop i volta ens trobem que ja tenim una edat. Procurem ser moderns i que d'alguna manera no se'ns escapi el tren de la modernitat.

En l'actualitat, aquesta dèria de que no se m'escapi el tren, m'ha portat ha :



  1. Tenir telèfon mòvil.


  2. Tenir dues (em sembla que tres) adreces de correu electrònic.


  3. Tenir una web personal.


  4. Tenir un fotobloc.


  5. Tenir un bloc ( de fet aquest és el segon, doncs el primer era tècnicament anticuat...)


  6. Pertànyer a un parell de llistes de correo o grups, d'aquests que corren per internet.


  7. Tenir un compte al You Tube (que per cert gairebé no faig servir per res)


  8. Baixar-me música amb l'e-mule (sense saber massa si és legal o no).


  9. Publicar a través d'internet.

Quan em semblava que tot això era molt modern, el meu fill em va parlar dels My Space. Que és una mena de refregit entre els bloc, els fotoblocs, els webs i alguna altra mena de collonada més.

Doncs jo, dit i fet, de cap a la modernitat i vaig obrir el meu propi My Space (miserable això si, però present a la xarxa, que diuen).

I és clar, tot això et comporta tota una mena de tràfec que arriba un moment que ja no saps on ets. Rebs solicituds d'amistat per totes bandes, gent coneguda i desconeguda comenta les teves fotos i les teves experiències i entres en una dinàmica que en alguns moments et porta a pensar que potser no calia ser tant modern...

Sense anar més lluny, després d'obrir aquesta enderga del My Space vaig rebre un comentari de la nóvia del meu fill que textualment em deia :


"Hola Pep! veig q estas molt al dia i que et tenim per la red del myspace..vigila q enganxa! esper-ho veuren's un altre dia amb mes calma :)"


Això "d'estar molt al dia", em va fer sentir vell. D'alguna manera em va semblar que em deien : " Home Pep, per la teva edat, no està gens malament tenir un my space!!! que guay!!!"


I vet aquí el meu dubte. No sé si sóc prou modern i ni tan sols sé si em cal ser-ho.


Perdoneu que us deixi, però mentre m'ho penso, vaig a veure si sóc capaç d'obrir-me un Second Life, que es veu que aixó si que "mola".....


dimarts, 5 de febrer del 2008

El ratolí constipat...........

Ja hi som. I que els investigadors em perdonin, però que per poder curar un constipat comú haguem d'haver modificat genèticament un ratolí, per poder encomanar-li un "trancasso" de cal quinze i estudiar com el podem curar, em sembla una barrabassada.
Els científics (que mai llegiran això segurament, afortunadament per mi) que segur que deuen tenir els seus incontestables motius per a fer-ho, em fan més por que una pedregada seca. M'explicaré.


Normalment quan els humans fiquem les nostres potetes dins del món animal, acabem generant desastres de magnitud incalculable. Per exemple i sense anar més lluny. Un bon dia decideixen protegir un espai natural i automàticament prohibeixen la caça i qualsevol activitat. Uns anys més tard ens trobem els senglars travessant com el sr. Pere per casa seva la Ronda de Dalt i anant a sopar als cubells de les deixalles de qualsevol McDonalds. Aleshores hem de començar a fer cacera selectiva i no sé quantes accions més, per desentortolligar una decissió mal presa.
Fets similasr a aquest s'han produït en altres ocasions en que s'ha volgut protegir tant una espècia que després l'hem hagut de matar.
Però això no bé massa al cas, però em venia de gust dir-ho.








Ara bé i tornant al ratolí encomanat. Pel que sembla, resulta que els animals (exceptuant els humans i algun parent simiesc) no es poden constipar per què aquesta mena de malalties no va amb ells, d'alguna manera en son inmunes. I ja hi som, als científics només se'ls ha acudit manipular un pobre ratolí per què es pugui constipar i així ells podran estudiar com curar-lo.


De tothom és sabut que això (els constipats em refereixo, doncs els científics no en tenen de cura) es cura amb repós, dins d'un llit ben calentó i prenent sopetes i infusions. També hi ha la versió de continuar vivint normalment (és a dir encomanant el constipat a tothom qui ens envolta) i prendre un munt de pastilles, càpsules o píndoles que de ben poca cosa serveixen.








Així doncs dos grans desastres estan a punt d'entrar a les nostres vides :




A - El ratolí se'ls escaparà, el constipat mutarà i es començaran a encomanar gats, gosos, ocells i tota mena de bestioles, fins i tot segurament algunes de les que estan en perill d'extinció. Ja m'ho imagino als titulars de la premsa : "El linx ibèric extingit d'un esternut".




B - En els suposat cas que tinguin alguna mena d'èxit hi haurà un laboratori que és farà immensament ric venent les potingues per a curar els constipats dels rics (entenc que per descomptat, els pobres que no puguin pagar el medicament continuaran fent mocs i totes aquestes coses). Al mateix temps els altres laboratoris que fins ara s'han enriquit sense cap mena d'escrúpol a base d'aspirines, hubergrips, paracetamols i altres collonades que no serveixen per curar res, hauran de demanar ajudes al gobern (que pagarem tots plegats) per a frenar les caigudes de vendes de centenars de milers de caixes de pastilles inútils (però que fins avui han donat uns beneficis incalculables).




Per tant, demano una amnistia per aquest ratolinet, que el deixin tranquil i que els humans poguem tirar nas amunt per molts anys.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Experiment....

Avui vaig a fer un experiment.
Diuen i pel que he vist és cert, que en aquesta mena d'andròmines que es diuen blogs, s'hi poden penjar vídeos. Vaig a comprovar en la meva pròpia pell, si en sóc capaç :




Espero que us agradi tant com a mi...........

dijous, 24 de gener del 2008

Radars a les pistes d'esquí

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. Pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 Km. per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.
Per una banda he de reconèixer que m'agradaria saber com s'ho faran els esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.
Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.
Dit això, i fent volar una mica la imaginació ( o potser no tant..), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar ? De fet a algun centre comercial de Barcelona hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.
Seguim imaginant...Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè ?
Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo ? ( em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més íntim recolliment que ens dona aquesta estança.
Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir : "lle pa la bé".
I abans no se'm oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots un bon any!!!