Pujar la persiana...

El primer pas per obrir una botiga és poder pujar la persiana. Aquesta acció simbolitza l'esforç diari del botiguer per obrir el seu establiment al públic.

I un dia rera l'altre el botiguer es planta al davant de la seva botiga, furga a l'infern de la butxaca i en treu les claus. Sovint mira a dreta i esquerra, com si esperés que algú se'l mirés i , després d'ajupir-se, done dues voltes al pany i amb esforç puja la persiana. El soroll de recargolament metàl.lic avisa als veïns que el botiguer ha arribat i que la botiga és oberta.

I vet aquí la imatge pròpia de l'auca del senyor Esteve començant un nou dia.

Si bé és veritat que darrerament hi ha molts establiments que ja disposen d'un automatisme per pujar la persiana i el comerciant només ha de prèmer un botó del seu comandament a distància, trobo molt més bonic el simbolisme de l'esforç de pujar la persiana a cops de ronyonada (amb lumbàlgies i dolors de ciàtica inclosos).

En el meu cas, aquest romanticisme es va veure frustrat implacablement des de el primer dia. El local que vaig llogar no tenia persiana pròpiament dita. El que son les coses, tota la meva il.lusió de pujar una persiana es va veure enfonsat per una reixa d'aquestes que es plega en si mateixa, a dreta i esquerra, i que sovint et dona la sensació de que estàs obrint una cel.la d'Alcatraz. Menys romàntic, però igual d'efectiu.

Al vespre, a l'hora de tancar, mentre desplego la reixa i dono dues voltes al pany, cada dia penso :

- Qui pogués ser el senyor Bachs i cridar amb veu ferma : I fins demà, senyores i senyors, tanquem la paradeta !

Nova secció.....

A voltes la vida ens porta a fer canvis. Canviem de casa, de feina, de cotxe, de pentinat.....Un del darrers canvis que he fet ha estat el de feina entre d'altres, i en aquests moments podria dir-vos que m'he convertit en botiguer.

Potser dir que sóc comerciant o intermediari de comerç quedaria més intel·lectual o potser fins i tot més profesional, però a mi m'agrada BOTIGUER (que no confondre amb botifler).

I és per això que avui inauguro una nova secció dins d'aquest blog i espero per una banda reactivar-lo i per una altra banda que ens tornem a divertir.

El fet d'obrir una botiga és com tenir un univers nou cada dia a l'abast de les mans, amb noves experiències i la posibilitat, ni que sigui de manera momentània, de conèixer molta gent. I crec que això és bo i està bé.
I com que els extrems es toquen i totes les masses piquen, inauguro aquesta nova secció amb una il·lustració de qui en algun moment podria ser el patró dels botiguers. No és altre que el botiguer del magnífic còmic 13 rue del percebe (mirall fidel d'aquest món).

Carrinclonades XXXVII

Aquesta carrinclonada té una història, que potser ni tant sols és certa, però que en qualsevol cas està ben trobada.

Diuen que un dia Montserrat Caballé va asistir a un concert de Queen i al final va voler conèixer en Freddie Mercury. Sembla ser que ell va estar a punt de desmaiar-se, però aquell va ser el principi d'una bona amistat.

Des d'aquella trobada van coincidir altres vegades doncs es van reconèixer admiració mútua i d'aquí va nèixer la cançó Barcelona per a la promoció dels Jocs Olímpics i alhora la factura d'un disc en comú. Pel que sembla en Mercury, a part de els compisicions per a el seu grup, una mica d'amagat també compassava altres menes de cançons, no oblidem que al cap i a la fi era un gran músic (almenys a mi m'ho sembla). Un bon dia li va interpretar al piano a la Montserrat Caballé el tema musical d'aquesta cançó i li va dir que era una llàstima doncs no tenia lletra. Diuen que Montserrat Caballé li va donar aquesta lletra que ella tenia sense música. I en va sortir aquesta cançó.

No sé si és veritat, però com deia el meu avi (que molts anys més tard he descobert que no és una frase típica italiana precisament) : Si non e vero, e ben trobato !!!

En mi sueño te vi

Tu luz llegaba de tan lejos






Tu voz penetra en mi


Vibra en ti


Vibra en mi






Suavemente me llevaba a ti


Oí el sonido






Tu voz dulcemente


Me decía: "Ven"


"Ven junto a mi"






Volver a vivir


Saber que mi sueño no está solo. Alienta en ti


Tú y yo cantando los dos






Yo soñaba en ser tu mismo mar, tu mar,


Es puente de unión


De nuestras almas






Vuelan, nos llaman


Al son de eternidad

Ha de tornar la paella ?

Alerta i que ningú s'espanti !!! No em refereixo a la paella dels dijous. Em refereixo a la paella, paella. La de tota la vida, la de fer paptates fregides i ous ferrats (encara que els dietistes ens ho prohibeixin).

El meu primer record d'una paella, curiosament no és el d'una paella de fregir, el meu primer record és el del meu pare amb un tornavís i un martell foradant el cul d'una paella vella i ronyosa i quan va acabar va dir:

- I ara, ja podem fer castanyes !!!

La resta de les paelles que hi havia a casa eren d'un tó negrós i amb una aparença no massa glamurosa i el mànec de color vermell. Un bon dia la meva mare, venint suposo de El Corte Inglés, va mostrar a tota la comunitat familiar les noves paellas que acabava de comprar.

- En diuen de teflon i es veu que no s'hi enganxa res !!! - va exclamar triomfal.

I han passat els anys i hem cuinat amb paelles de teflon, hem comprat estris de fusta per no fer-les malbé (darrerament de silicona) i hem comprobat una i mil vegades que realment no s'hi enganxa res.

Però des de fa un temps, estudis no sé si massa científics ni rigorossos, però cada vegada més en boga, ens alerten del perill del teflon. Diuen que les partícules que van deixant les paelles al menjar ajuden a la proliferació del càncer.

I de cop i volta ens espantem tots ( jo no gaire, però em pregunto si serà veritat...)

Fins que ha arribat el dia de canviar les paelles, per què el teflon tard o d'hora deixa de tenir el seu efecte antiadherent i començo a socarrimar enlloc de fregir.

Em dirigeixo a la botiga de rigor i em miro amb recel les paelles de teflon, em fan mala espina i pregunto al dependent :

- Hi ha alguna cosa que no sigui teflon i que no s'hi enganxi tot ?

El dependent somriu ( a mi em sembla que amb malícia ) i em respon :

- I tant !!! Ara tenim les paelles amb recobriment ceràmic, absolutament segures i innòcues per a la salut. Pensi que el teflon, mica en mica està condemnat a desaparèixer.

Mira que bé - penso jo - ja no cal que pateixi per agafar un càncer per culpa d'una paella.

- I quan valen ?

L'home em respon amb la boca petita però amb un preu astronòmic. Al mateix instant m'adono que si compro les paelles amb recobriment ceràmic estaré molt de temps sense poder comprar res per possar-hi a dins. Li demano perdó al dependent amb l'excusa que tinc l'olla al foc i surto de la botiga amb el melic encongit.

Camino cap a casa, amb les mans a la butxaca i pensant que no tornaré a menjar ous ferrats en molt de temps, quan de sobte paso pel davant d'una ferreteria d'aquelles de tota la vida, amb els venedors amb bata blava i mostrador de color verd xiclet, i veig que a l'aparador tenen paelles com les de la meva mare (però gens atrotinades). Brillen amb llum pròpia i fins i tot tenen el mànec vermell, com les de tota la vida !!!

Entro i demano el preu.

- Quatre euros amb cinquanta,la grossa, la petita no arriba a tres.

Gairebé m'emociono i en compro dues.

Arribo a casa i tal com m'ha dit el venedor les poso al foc amb aigua i la deixo bullir amb alegria. Les esbandeixo, les eixugo i hi poso un rajolí d'oli per què no es rovellin.

Ara ja no pateixo per que es ratllin, les puc netejar amb un fregall d'acer inoxidable i no passa res. I ja puc tornar a fregir, arrebossar i coure tot el que em dona la gana.

I es que a vegades per anar endavant, caldria que mirèssim endarrera.

La paella de tota la vida ha tornat !!!

 

Els neutrins i Albert Einstein

Fa un parell de dies que sento parlar dels neutrins i de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Em dona la sensació que els científics estant més emocionats per poder dur la contraria a l'amic Einstein que no pas del seu descobriment.

Ara diuen que els neutrins van més ràpids que la llum (al cap i a la fi una fotesa doncs tinc entés que parlen de 300.006 Km/segon contra 300.000 Km/segon) acollint-se a una prova feta en una distància de poc més de 750 Km.

Primer, amb quin rellotge ho han mesurat ? Han fet servir el mateix rellotge que Einstein ?

Segon, per què no ho han fet amb una distancia més llarga ? Que potser tenen por de que els neutrins es cansin i arribin més tard que la llum ?

I tercer i fonamental de totes totes. M'ha arribat de bona font que els neutrins abans d'emprendre el seu minúscul viatge van ser tractats amb un combinat de bífidus i prunes verdes. I de tothom es sabut que el mal de ventre és més ràpid que l'electricitat, si tens un recargolí intestinal sobtat no tens temps ni d'obrir el llum i ja t'has cagat a sobre.

Per tant jo continuo creient que tal com deia l'Albert (permeteu-me la confiança) que tot és relatiu, fins i tot la velocitat dels neutrins.



Un país, tres comarques, sis municipis i dotze cases

Una manera força ridícula de classificar les persones seria les que sempre viuen a la mateixa casa i les que no. He de reconèixer que no seria gens científic ni esclaridor de res, però si que podriem fer dos grans grups, i deixar un apartat pels que no tenen casa. Però no vull entrar pas ara en una polèmica social ni res que se li assembli.

De fet el que vull parlar és de la meva tendència nómada o transhumant, tot depen de com es miri. I potser la gracia que jo hi trobo, en el meu cas, és haver portat una trajectòria prou dinàmica, però gens quilomètrica. M'explicaré.

Sempre he viscut al mateix país, aquell que és tant petit que desde el campanar és pot veure el campanar veí (Martí i Pol i Guardiola dixit). Malgrat haver-vi comarques per donar i per vendre, jo m'he limitat a només tres, "a saber" (que dirien els qui no estan amb la immerssió lingüística) : Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Totes i cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.

En quan als municipis n'he tastat sis fins al moment, alguns reiteradament i en diferents èpoques. He fet com si diguèssim "un roda el món i torna al Born" però en un estil sincopat. Barcelona, Castellterçol, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Mollet del Vallès i Vic. Us en podria parlar molt de cadascun d'ells, bé i malament, però ara no és el cas.

I finalment per acabar d'explicar el meu instint nómada us diré que he viscut en dotze cases diferents. Una dotzena no està gens malament, i és un número bonic que serveix per exemple per comptar els ous i els botons.

Com us podeu imaginar dotze cases representen un munt de claus, de canvis d'adreça, de canvis d'oficina de "la caixa", empadronaments amunt i avall, veins nous i aparcaments fàcils o complexes, noves botiques i bars (és molt important "ser client" d'aquests establiments) i sobretot caixes, centenars de caixes de cartró plenes d'andròmines i mals endreços que ens van persseguint allà on anem.

Després de cada canvi, sempre he dit :

- A veure si aquesta és la casa definitiva !!! - però no me'n surto, en qualsevol moment de distracció ja em trobo altra vegada pagant fiances i signant contractes. També té el seu mèrit aconsseguir viure en tantes cases i que cap hagi estat mai teva.

En fi, com anava dient, a veure si aquesta serà la definitiva, però la veritat és que penso en el futur (ja sé que està mal fet, però és inevitable) i la veritat es que no em veig a les meves velleses vivint en la casa que visc ara mateix.

És clar que tampoc no he tingut mai aquest pensament en cap de les cases que he viscut. Potser sóc un desarrelat, un desarrapat o un deselquesigui, el cas és que la propera casa serà la número tretze i sense ser supersticiós, penso que potser hauré d'anar alerta.

P.D. - Sort que no vaig nèixer a Set Cases....el poble se m'hauria fet petit ;-)

Després de segar.............

Com gairebé sap tothom, els pagesos primer llauren el camp, després planten i quan la collita està al seu punt, seguen.

Amb el pas dels anys crec que la feina de segar ha canviat molt, com gairebé tot. Abans es segava a mà i els pagesos s'esllomaven sota el sol. Després van arribar les segadores mecàniques i més endavant unes altres que fins i tot, a mida que segaven anaven separant el gra de la palla i feien unes boniques bales de palla tetraèdriques que apilaven ordenadament com si fòssin gegantines peces d'un Exin Castillos ecològic.

D'uns anys cap aquí aquestes bales de palla costen de trobar i sovint ens troben els camps plens d'una mena de cilindres gegantins, que possant-hi una mica d'imaginació podrien ser immenses fitxes de parxís.

I sovint els qui no som de pagès ens ho mirem amb un posat entre fascinació i expectació, meravellats del que son capaços de fer els pagesos amb un munt de palla i una màquina.

Ja fa dies que al vell mig de la plana d'Osona, un enginyòs pagès fins i tot ens ha indicat quina ha de ser la nostra exclamació quan ens aturem al davant de la feina ben feta. I no podem evitar exclamar......