Selectivitats................

I que consti que anava a escriure d'una altra cosa, de l'hora de la mort.
Però per respecte i capteniment als il.lustres difunts que ja no ens acompanyen (Farrah Fawcett i Michael Jackson) ho deixaré per una altre moment. Potser demà.

Anem per la selectivitat.
Avui quan he comprat el diari m'he trobat a primera pàgina la fotografia d'Alexandra García, la nota més alta de la selectivitat a Catalunya, 9,82. Enhorabona.


L'Alexandra i els seus "papes" feliços i contents.


Fa dies, quan els alumnes anaven a fer la selectivitat, sobtadament els diaris, radios i televisions es van omplir de reportatges, entrevistes i tota mena d'espectacles al voltant d'aquests gairebé herois del nostre temps.
Es va discutir sobre la racionalitat i parcialitat d'aquesta prova, es va discutir sobre l'estrés que provoca als estudiants, sobre el bé i el mal, gairebé sobre la vida i la mort.
Tot plegat per què uns quants estudiants havien de fer un exàmen....

Ara us explicaré una història digna de "abuelo cebolleta"....
Quan jo vaig fer la selectivitat, fa trenta anys (si, si 30 anys, no us heu equivocat al llegir), prèviament acabava de fer COU (ara no sé ni com es deu dir el curs d'abans de la selectivitat, aleshores representava que era el "Curso de orientación universitaria"), però en horari nocturn. Per què ? Doncs per què de les 7 del mati a les 3 de la tarda treballava en una fàbrica. Arribava a casa a les 4, dinava, agafava el bus i representa que estudiava de 6 a 10 de la nit. No cal dir (bé, si que cal dir-ho), que em pagava l'acadèmia amb els meus propis ingresos, doncs a casa meva no sobrava gran cosa.
I en aquells temps, gairebé prehistòrics, no sortíem a la tele, ni a la ràdio, ni teníem estrés. Ningú no ens alabava ni ens idolatrava com si fòssim uns herois. Abans dels exàmens no ens atiborràvem de pastilles, ni de gingseng, ni d'ansiolítics. Com a molt potser algun "porret".
Feiem l'exàmen i quan sortíem no ens estava esperant tot el circ mediàtic per demanar-nos si havia estat molt difícil o si havíem superat la tensió del moment. Senzillament anavem al bar més proper i ens bebíem un parell de cervesses (aleshores, els menors d'edat podíem beure alcohol en un bar i no ficàven a ningú a la presó).
Senzillament feiem l'exàmen i l'endemà tornàvem a treballar. No podíem veure les notes per internet, ni rebre-les per SMS (no n'hi havia). En el meu cas, crec recordar que vaig anar a l'acadèmia on havia fet el COU i em van donar un cartronet on hi havia escrit a mà les notes de BUP, COU i la selectivitat. I amb aquell document ja podíem anar a barallar-nos a les cues de les facultats universitàries.

I per què explico tot això ?
Doncs, per què em sembla que en fem un gra massa. Per què, si bé cal felicitar a l'Alexandra per la seva nota, em fa molta llàstima que un diari cregui que ha de ser la foto de portada ( a periodisme que ara en diuen ciències de la comunicació, em sembla, ens ensenyaven aleshores el contrari).
Imagineu-vos quina mena d'informació rebem si la portada del diari més llegit de Catalunya, l'ocupa una noia que de fet encara no ha fet res.

És clar que després miro les edicions dels altres dies i em trobo amb les fotografies de polítics, que malgrat fer anys que ronden pels mitjans de comunicació i manen (que això és el pitjor) tampoc no han fet res (de bó).

Potser no hi ha tanta diferència.......

Ahir vaig anar a cal metge.

No us alarmeu. Ahir vaig anar a cal metge. Ja feia dies que a casa em deien que havia de fer-ho. Que el que em passava no era normal.
- Això t'ho has de vigilar.
Finalment ahir a la tarda va ser el moment escollit. Feia molt de temps que no anava al metge. No per què no estigui mai malalt, sino per què els metges em fan posar nerviós.
Ja em va estranyar que només entrar a la consulta una infermera em mirés als ulls i em diguès carinyosament:
- Oh! Però no facis aquesta cara que de seguida vindrà el doctor - i es va quedar amb mi fent-me companyia.
Després va arribar el doctor.
- I què li passa ? - va preguntar fent cara de trapella.
Va agafar l'estetoscopi, els metges sovint ho fan, i em va escoltar atentament els pulmons, tant el dret com l'esquerra. No va fer gaire bona cara. Jo em vaig començar a preocupar. Després de mirar-me la boca, sense que jo entengués ben bé a sant de què, va dir amb veu profunda :
- Hem de fer una placa - i es va posar un d'aquells devantals de plom que es posen per no agafar càncer. -I jo què ? - vaig pensar -i si l'agafo jo el càncer ?. Però es veu que el tema no era negociable.
Aborrit d'esperar el resultat, vaig seure pacientment i aleshores va tornar el doctor. Ja s'havia tret el devantal i tornava a lluir una bata estampada, com els gorros de cirujià que porten a "Anatomia de Grey", que el feia semblar una mica "tral.larí" (maricón, per què ens entenguem i/o homosexual o gai per què ningú no s'enfadi), aleshores va sentenciar:
- O és asma o és bronquitis - va dir
Jo vaig pensar - O una patada de conill al baix ventre...quina manera de diagnosticar....
Aleshores va obrir un calaix qualsevol i va treure una injecció. Me la va clavar al bell mig del clatell i va dir :
- Si demà és troba bé, és que és asma. Si segueix igual és que és bronquitis.
- Als collons te l'haguès clavada jo la injecció - vaig pensar, però és que quan vaig al metge sembla que no pugui dir res.
I per acabar va parlar de la meva obessitat manifesta - No n'hi deu haver per tant - vaig pensar. I va recomanar cambiar i vigilar la meva alimentació. Més activitat i menys menjar.
No vaig voler saber quan pujava la factura ( entre visita, placa i injecció pots comptar...). Només sé que tornant cap a casa, vaig patir una mena d'atac d'ansietat i cop de calor que em va fer tornar a cal metge, per què em digués que no era res i em tornés a enviar cap a casa.



I és que ser gat i anar al veterinari és una collonada !!!!!

Qui va ser primer Obèlix o Jean Nouvel ?

Ara que ja ha passat la febrada de la descoberta del menhir de Mollet, ja podem reflexionar una mica amb desconeixement de causa.
Ara que els polítics ja s'han entretingut guanyant tots alhora les eleccions europees i s'han despenjat les medalles de la troballa del mehir i tornen a la seva activitat habitual (és a dir a rumiar com poden continuar enganyant a la gent).
Ara ja podem dir tota la veritat i només la veritat sobre el menhir de Mollet.

Que tingui sis mil o cinc mil anys, la veritat és que tant és.
Que medeixi 6 metres i pesi sis mil quilos, la veritat és que tant és.
Que se'l quedi la Generalitat i a Mollet hi deixin una burda còpia de porexpan clavada al bell mig de la darrera faraónica obra municipal, la veritat és que tant és.
Que originàriament la vagi portar l'Obèlix (o algun dels seus amics) la veritat és que tant és.

Ara que no haguem estat capaços de veure que Jean Nouvel ha fet un viatge astral fins al Mollet de la prehistòria i hagi aprofitat el disseny del menhir per a fer una de les seves obres més espectaculars, això si que és important.




De l'obra de Jean Nouvel s'ha dit de tot : que si té forma fàlica (la gent en diem de "polla" i ens quedem tant amples), que si sembla un consolador, que si és un pintallavis i els més fins diuen que té forma de bala....
Però el que encara no ha dit ningú (i aprofito aquest espai per a ser el primer en fer-ho), és que la torre Agbar de Jean Nouvel te forma de menhir de Mollet.

Us imagineu quanta pasta ens deu aquest "paio" només de drets d'autor ?

Humor negre (del de veritat i de veritat)

Per començar us diré que la història que vaig a explicar és absolutament certa i vertadera i que si no és així que caigui mort ara mateix.....ai que em marejo....ep! és broma....
Per ambientar una mica el panorama us recomano que mentre llegiu escolteu la música del video que vull compartir amb vosaltres (no és obligatori, però si recomanable)




Doncs resulta que fa uns dies, ara no ve al cas quants, vaig anar a una bonica població catalana a conèixer personalment a una gent d'aquesta que coneixes per internet i després et vols veure quina cara fas.

Com es natural els amfitrions acostumen a voler enssenyar el seu poble, amb les seves virtuds i les seves pegues. I caminant, caminant vam arribar molt a prop del cementiri del poble i vam fer aquelles bromes clàssiques d'aquí hi ha els que han deixat de fumar i aquestes coses. I d'una cosa es va a l'altra i vam iniciar una petita conversa al voltant de la mort i els seus tabús.
En aquest punt l'amfitrió em diu :
- Doncs jo tinc un "tiet" que a la pantalla del mòvil i porta una foto de la seva mare morta.
I jo li responc :
- Què vols dir morta ?
I ell diu amb naturalitat :
- Cony, morta és morta. A dins de la caixa. Es veu que la va anar a veure i va aprofitar per fer-li una foto amb el mòvil. I ara l'enssenya a tothom...

La passejada va continuar i la conversa va derivar cap a altres temes. Jo continuava pensant en la senyora morta dins de la caixa i el seu propi fill fent-li una foto amb el mòvil....
Aquestes passejades acostumen acabar al bar de la plaça del poble prenent una cervesa, i ja ens teniu assentats, bebent i prenent la fresca. En aquestes veig que l'amfitrió s'aixeca i diu :
- Mira el meu "tiet" !!!
El crida i li fa el senyal de que s'acosti. L'home s'acosta i ens saluda. És un personatge bastant peculiar, 78 anys (n'aparenta bastants menys), amb un gorra del Barça i d'un parlar fluid i divertit.
Ràpidament el seu nebot treu el tema de la foto i l'home automàticament es posa la mà a la butxaca i treu el mòvil, encen la pantalleta i ens mostra aquesta imatge :
En aquell moment em va passar pel cap el començament de la pel.lícula "Los otros", a continuació vaig pensar si mai havia vist la foto d'un mort de veritat (i que no fos al diari o per televisió producte d'accidents, atemptats o guerres) i mentre tenia aquest garbuix de coses al cap, l'home diu sense cap mena de complexe :
- Va trigar 95 anys a morir-se, espero que estigui a l'infern....
Després de demanar-li si podia fer una foto del seu mòvil em va dir :
- I tant, però si guanyes un premi, anem a mitjes... - i dit això es va aixecar, es va acomiadar i va marxar.