dijous, 21 de maig del 2015

Habitació 3216 (...doncs s'ha acabat !!!)

20 de març – 12.30 p.m.

Mentre em canvio la bata d’ensenyar el cul per una d’esterilitzada, arriba el “camillero” i comença a recollir les meves coses, bàsicament la roba. Em demana el rellotge, les ulleres i el mòbil i ho entafora tot dins d’una bossa d’escombraries de color blau cel.
-          A qui li dono tot això ? – em demana.
-     Doncs a ningú de moment, fins a la tarda, espero, no hi haurà ningú. – li responc.
Em diu que no pateixi, que ja mirarà a quina habitació em toca i que ell mateix ho posarà a l’armari. No pateixo gens i m’estiro.
Camí del quiròfan, només veig el sostre dels passadissos, com a les pel·lícules, i els fluorescents passen ràpidament per damunt del meu cap. Ja hi som. Truca a una porteta d’acer inoxidable de la mida d’un nínxol i li responen de seguida. Em diuen que acoti el cap doncs la porta es petita i tinc la sensació de que estan a punt d’entrar una pizza al forn. Mentre entro al quiròfan per a aquesta diminuta porta el “camillero”, sorneguer em diu :
-   Quan es desperti, sobretot toquis, toquis que no li falti res, a vegades s’emocionen i fan operacions de canvi de sexe...
La infermera el renya i s’acomiaden. De seguida se m’acosta una doctora i em diu quan arribi el seu company m’operaran.
-          Miri, ja ve. – em diu somrient.
Aixeco el cap i veig una silueta borrosa, els miops ja ho tenim això de no veure-hi tres dalt d’un burro, que s’acosta i aquí s’acaben els records....


Obro els ulls i em trobo cara a cara amb una infermera rosa, em somriu i em pregunta que com em trobo. Crec que ja em deuen haver operat, però no noto res d’especial. Tota una vida esperant que em fessin una anestèsia general i resulta que és una merda, ni t’adones ni recordes res...
Resulta que tenia una colelitiasi, pedres a la fel vaja, tres pedres, una d’elles de 16 mm de diàmetre. I fet i fotut em van fer el que en diuen una colicistectomia laparoscòpica, resumint que et perforen amb una sèrie de tubs i canonades i t’extirpen la vesícula, vist i no vist.
Del primer dia només recordo que no em van donar res de menjar ni beure i que quan tossia em cagava en gairebé tot.
El segon dia, al migdia em van donar caldo vegetal (aquella mena d’aigua bruta que donen als hospitals).
El tercer dia una galeta i un got de cafè amb llet per esmorzar, un puré inclassificable per dinar amb un tall de peix a la planxa i el sopar no el recordo.
El quart dia, dilluns 23 de març, la doctora em va dir que estava molt bé i que quan la infermera em tragués el drenatge, ja podia marxar cap a casa.
Cap al migdia ve la infermera i em diu ara et traure el drenatge, m’aixeca la bata i se’l mira. Em comenta que és un drenatge de Jackson i que potser em farà una mica de mal.
Una vegada el mestre Pere Calders va escriure : Hi ha sentides que fan més mal que la mateixa mort.
Doncs vet ho aquí d’on ho va treure...
I no en va tenir prou amb dues estrebades, van ser tres. La sensació de que m’acabaven d’arrencar l’ànima va ser absolutament verídica. Quan em vaig recuperar del mareig, cames enlaire, finestra oberta i la infermera ventant-me amb el meu informe d’alta, em van dir que ja podia anar cap a casa.
-          Molt bé – vaig dir i vaig afegir – puc conduir ?
-          Home... – va dir la infermera – no el venen a buscar.
Jo intentant fer broma, li vaig contestar :
-          Els que venim sols, podem marxar sols.
I ella em va mirar amb cara de : Però quin “tio” més “raro....”
Al cap de ben poca estona sortia de l’habitació 3216, segurament per a no tornar-hi mai més (ja seria casualitat, no ?)


El cotxe era on el vaig deixar, però em va semblar que era molt lluny. I a vint per hora i en segona vaig arribar a casa. Eren ¾ de quatre i vaig estar de sort, encara no havien començat “La Riera”.

24 de març - 9.00 - torno a la botiga, i és que els autònoms som uns viciosos....


"Lo puto drenatge de Jackson i la mare que el va parir"


No és un "piercing", és un dels 4 forats de l'apocalipsi, els altres fan més angúnia i no volia ferir sensibilitats.....

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

I mira quina cicatriu de guerra més bufona t'ha quedat. Ara lligaràs més! :)

Anònim ha dit...

Oh! jo espera un final menys tòpic com ara la inesperada operació de canvi de sexe XD