Dos anys...

Com passa el temps.Avui mateix fa dos anys que vaig obrir la botiga Cartutxos Osona al centre de Vic. Ja sé que dos anys no son gran cosa, ni tant sols és un número d'aquells que en diem rodons, com poden ser el cinc, el deu, el vint-i-cinc.....

En aquests dos anys, potser no puc dir que les he vistes de tots colors, però si que vist moltes coses. He aprés un nou ofici i ara em considero botiguer, potser no com el de l'Auca del senyor Esteve, però gairebé, tampoc com el de 13 Rue del percebe, però si que una mica, i potser també una mica com el de la cançó de Jaume Sisa.

Potser la gracia dels botiguers és que no tenim una feina massa previsible (gens), un dia no venem res i l'endemà venem molt, podem estar tres hores darrera el taulell rumiant com és que no entra ningú i de cop i volta tenir la botiga plena de gent. Tenim un horari, sovint penjat a la porta de la botiga, i no en tenim, obrim quan obrim i tanquem quan marxa l'últim. Estem pendents del temps que farà per aquella dita de carrers mullats, calaixos eixuts. Vigilem la competència, estem atents a les maniobres agressives i "canibalístiques" de les grans superfícies comercials i procurem allunyar-nos de la voracitat de les multinacionals.

De les coses més interessants que fem, segurament és la d'escoltar al client. Quedaríeu parats de les històries que expliquen les persones quan venen a comprar, històries que no tenen res a veure amb el producte que vens, i que molt sovint son apassionants. Amb la experiència anem acumulant anècdotes, sovint molt divertides, que anem desant en un calaix per si un dia ens decidim a escriure un llibre.

I ara només esperar que aquest dos anys siguin els primers dos d'un llarg recorregut que hauré d'anar fent pas a pas.

Shiatsu ( o com s'escrigui....)

Doncs bé, com anàvem dient ahir (que em sembla que va dir algun mestre després d'estar uns quants anys tancat a la presó, i que no recordo qui era ni quan ho va dir...), ha arribat l'hora de tornar a ressuscitar per enèsima vegada aquest blog o bloc o com es digui.

Una de les coses que em quedaven per provar en aquesta vida, de la llarga llista que encara tinc, era la del shiatsu. Sempre m'havia fet gracia experimentar que passava amb un massatge d'aquests.

Shiatsu, una paraula que m'evoca l'esperit oriental, una llunyana cultura desconeguda pels occidentals i una experiència que m'imaginava amb un xinès (o japonès, mai ho he tingut massa clar) fent-me tota mena de torsions, contorsions, trepitjades i maniobres articulars i musculars damunt del meu cos.

Finalment, fa uns dies, va arribar el moment de provar-ho. M'adreço a un senyor menut, amb unes faccions que tenien una retirada als orientals però que no acabaven de ser-ho, i ell em pregunta en un perfecte català :

- A on li fa mal ?

Jo li responc que sobretot aquí (sóc propens a patir dolors cervicals) i darrerament aquí (una tendinitis de colze d'alló més empipador).

- Cap problema - em diu - segui...

Immediatament va començar a pitjar amb el seu colze al damunt de les meves castigades cervicals, fent-me acotar el cap fins que la barbeta em va tocar el pit. Va continuar amb un recargolament de braços,espatlles i mans i va acabar recomanant-me que jo mateix em pitgés entre el dit polze i l'índex, per alleujar la tendinitis.

Masegat i adolorit, però content per l'experiència li vaig donar les gracies i no vaig poder estar-me de preguntar-li d'on era, comentant-li que parlava un català excel·lent.

- Sóc esquimal - va respondre amb humilitat i somrient.

El vaig felicitar i ens vam acomiadar cordialment.

Després tot rumiant amb l'experiència viscuda, vaig pensar :

- I de quin país son els esquimals ? 

   

El barrupep rondinaire

Ja fa uns dies vaig tenir la sort de fer anys. Em refereixo a anys des de que vaig néixer, doncs al cap i a la fi d'anys en fem cada dia.

Un dels regals que vaig rebre va ser una bonica figura del barrupep rondinaire, ja veus quina gracia.

Però sovint els regals ens fan pensar o com a mínim haurien de fer-ho. És interessant fer una reflexió del per què del regal. Que hauran volgut dir-me obsequiant-me amb aquest artefacte ? Hi ha un missatge amagat al darrera o simplement és el que es veu a primera vista ? Per què es fan regals ? Per amor, per gratitud, per compromís, per què toca ?

I gracies a aquest pensaments, per uns moments he deixat de pensar en que els polítics son una colla de mentiders, que la corrupció és una vergonya, que la justícia no és igual per a tothom, que això no és una crisi, és una estafa, que l'IPC que ens diuen és mentida, que la gent condueix amb el cul, que la llum i l'aigua son molt cares, que el preu de la benzina és un abús, que no pot ser que hi hagi tants milions d'aturats i que només s'ocupin de rescatar bancs, que les multinacionals son una colla de lladres i estafadors, que la globalització és una merda, que els rics paguen menys impostos que els pobres, que el menjar ja no té el gust d'abans (i això ja ho deien els meus avis), que per la tele només fan porqueries, que quan surten els estudis de la la EGM (estudi general de mitjans) totes les ràdios han guanyat (en aquest cas els periodistes es comporten exactament igual que els polítics), que ja està bé de que els gossos es caguin al carrer i encara hi ha "amos" que no ho recullin, que els polítics (tots) només parlen de retallar i encara no n'he sentit cap que parli de millorar la gestió i de deixar de malbaratar els diners dels contribuents, que els canvis d'horari d'estiu i d'hivern son una collonada,...

I enmig de tot això a mi em regalen un barrupep rondinaire i encara no sé per què !!!

Carrinclonades XXXVIII

I doncs que us pensàveu ? Que m'havia oblidat de les carrinclonades ? Doncs no.

Cada carrinclonada té un un què, un com i un per què, la màgia està en que aixó sigui un secret entre poques persones, potser dues i prou.

El riu

Al davant de casa hi ha un riu, amb tots els seus avantatges i tots els seus inconvenients. A l'hivern hi ha més humitat i més boira i a l'estiu més xafogor i més mosquits i altres insectes, que els entesos diuen que son necessaris però que els afectats sofrim en silenci i resignació. Però al riu hi ha més coses, aigua per descomptat, plantes i herbes i aus pròpies de l'entorn, com els ànecs i les polles d'aigua, menys pròpies de l'entorn com els coloms i les tórtores i absolutament impròpies de l'entorn com les gavines (no oblidem que visc a la comarca d'Osona i que el mar aproximadament és a uns 70 quilometres ).

Doncs fa uns dies, badant al costat del riu vaig veure entre les canyes un curiós niu amb un petits ous i uns ocells que els custodiaven i covaven amb cura. Em vaig informar de quina mena d'aus eren i em van dir que eren polles d'aigua.

  

Des de aquell dia, cada dia he anat a veure com anava l'assumpte i la veritat és que ha estat bastant avorrit. Tres setmanes seguides veient com covaven els ous amb constància i paciència. Potser tanta com jo he tingut d'anar-hi cada dia a donar un cop d'ull.

Finalment fa un parell o tres de dies que em va semblar que a sota del ocell que covava en sortia alguna cosa, però no ho veia massa clar per la distància del punt d'observació i per què les fulles i les canyes me'n tapaven l'escenari. I ahir al vespre va ser el dia en que per primer cop vaig veure els pollets en acció. Son com unes boletes de cotó fluix de color negre, amb el bec vermell que piulen i es mouen amb una activitat frenètica. I em va fer gràcia i emoció veure aquelles bestioles rondant pel riu.

Dispenseu la qualitat de les imatges doncs la meva càmera és una mica trasto i això del zoom digital una mica d'estafa. Però la intenció és el que compta.

Ara només queda esperar que ni les gavines ni les garses en passin via d'aquest set pollets i arribin a fer-se grans i que siguin uns bons ocells.

I ara em pregunto...per què us clavo tot aquest "rotllo" del riu i els ocellets ?

Segurament tant és... 

Modes miraculoses

No voldria ofendre a ningú, però tota aquesta enderga de les modes miraculoses sovint em cansa una mica. Em refereixo a aquests productes que suposadament venen de països molt llunyans i que tenen llargues tradicions mil·lenaries absolutament curatives al llogarret de torn. Suposo que si fóssin tant efectives, en aquests llocs on diuen que les consumeixen habitualment i de forma general hi hauria uns excedents de bona salut que portarien als metges i a les farmacèutiques (que no oblideu que son les culpables de tot) a la més absoluta misèria. En canvi si escatem una mica, veiem que els que estan a la més absoluta misèria son els que suposadament es prenen aquests productes.

I pensareu que cony li agafa a aquest ara ?

Doncs que curiosament no fa massa dies em van oferir la possibilitat de redimir molts dels mals de la societat occidental prenent un producte d'aquests que ho curen tot. I el producte era nou (almenys per mi) i els seus efectes espectaculars. Entre d'altres beneficis diuen que és efectiu per a la migranya, les al·lèrgies, els dolors menstruals, les hemorroides (a casa sempre n'hem dit "morenes"), l'estrés i l'ansietat, el sucre i el colesterol i una llarga tirallonga que ara no recordo. Em sembla que l'únic que no cura son els peus plans.

Per si voleu gaudir de tots aquests beneficis i molts més que jo no he estat capaç d'enumerar us diré el nom del producte, a veure si ho faig bé :

Ganoderma Lucidum

I amb això està tot dit.

Jo només de sentir-ne el nom ja em vaig trobar millor, i al marxar cap a casa vaig pensar que ara que finalment havia llençat les baies de goji (que em semblava menjar de conill) i m'havia acostumat a l'estevia ara em tocava anar cap a la Ganoderma Lucidum, si és que volia continuar estant al dia.

Privilegis

Hi ha persones que se senten privilegiades per una bona (sobretot si és excessiva) situació econòmica. Hi ha persones que se senten privilegiades si tenen poder (sobretot si és abusiu). També hi ha persones que se senten privilegiades si gaudeixen de la fama (encara que sigui efímera o immerescuda). En un segon nivell trobem persones que se senten privilegiades per tenir el darrer model de telèfon mòbil (encara que no sàpiguen usar la meitat de les funcions que té), que es compren un cotxe (que sovint no poden pagar i/o mantenir) només per què els altres es girin quan passen, persones que creuen que portar una samarreta, una bossa o unes ulleres amb una determinada etiqueta els fa exclusius (encara que n'hagin de pagar molts més diners del que en realitat pot valer l'objecte per si mateix, sense l'etiqueta és clar).

I així successivament, si mirem al nostre voltant podem trobar un munt de privilegis que mirats amb una altra perspectiva potser no ho son massa o potser gens.

Fa uns dies, jo vaig tenir el privilegi de veure un burro acabat de néixer, encara no tenia dues hores de vida i estava moll, però ja caminava i buscava la mamella de sa mare per xumar amb voracitat.

Mentre vaig estar amb ell i la mare em vaig sentir profundament privilegiat.