El dijous paella.

Doncs si, jo sóc d'aquells que el dijous acostumen a menjar paella. He de reconèixer que desconec el per què i el des de quan d'aquest costum, però fa molts anys que hi estic involucrat, i si un dijous no menjo paella, trobo a faltar alguna cosa (la paella, suposo).

Les paelles que menjo habitualment son les clàssiques paelles de menú, en una mena de bar restaurant on tothom menja apilotonat i la gent en lloc de parlar crida (em sembla que això ja ho he comentat alguna vegada).

Al lloc on vaig normalment hi acostumen a anar uns clients bastant fidels, és a dir que malgrat que no sabem com ens diem a base de veure'ns quasi cada dia ens acabem saludant i dessitjant-nos "bon profit" mutuament.

Fa bastant de temps un grup de comensals, homes fets i drets com sant paus, li van demanar a la camarera si podia ser que els seus plats de paella, no portèssin entrebancs, només l'arròs i prou. Pel que sembla les seves mares no els van ensenyar a pelar gambes ni a escurar petxines o bé son molt mandrosos de mena, mai se sap. El cas és que la camarera, que invariablement del tamany del client tracta a tothom de "chiquitín", els va dir que no hi havia cap problema i anant cap a la cuina va cridar :

- "Cuatro de paella sin bichos!!!"

A tothom li va fer molta gràcia l'expressió "sin bichos" i a la setmana següent també clients d'altres taules van començar a demanar paella "sin bichos".

Una de les estratègies a seguir era demanar la paella immediatament després dels "sin bichos" per què al cuiner li feien nosa les gambes rondant per la paella i les racions que servia després portaven més "bichos" del compte.

Les bromes i acudits amb els "bichos" de la paella, van anar pujant de to fins al punt de que la cosa començava a ser desagradabe i a vegades fastigosa.

L'amo del restaurant veient que el tema sortia de mare i que els dijous es parlava, cridava, més de "bichos" que de paella, va ordenar a la camarera deixar d'usar l'expressió : "paella sin bichos".

I dit i fet, una setmana més tard, quan els homenots van entrar a dinar, la camarera va cridar des de el fons del menjador :

- "Cuatro de paella sin animalitos!!!"

La ovació va ser general i molt celebrada per la clientela.

Dels "pongos" als "quenfaig"...suma i sigue (ai!!! perdó)

La humanitat sempre ha tingut una certa tendència a inventar paraules, fixeu-vos sino quants i quants idiomes es parlen avui en dia (i els que s'han perdut,...i els que es perdran...).

En la meva geriàtrica memòria recordo amb satisfacció el conte de Pere Calders "Antaviana", del que després se'n va fer un espectacle a càrrec de Dagoll Dagom. Antaviana era una paraula que s'inventava un nen.

Uns anys més tard, fent una interminable cua a un ambulatori de la seguretat social, vaig sentir que una infermera li deia a una altra :

- "Y cuantos "poyaques" han venido hoy ? "

Bastant més endavant vaig saber que els "poyaques", eren els jubilats que anaven a l'ambulatori a fer receptes i deien : - "po ya que estoy aquí, míreme la tensión..."

El món continuava girant i inventant paraules, que per cert mai figuraran als diccionaris. La cançó del "comon baby" (pero mira "comon baby los peces en el río...), la del "handi vas" (handi vas con manton de manila...) i el tremendo i innacceptable "tangui" ("tangui" una muñeca vestida de azul...)....

A mi el que em preocupava és que totes aquestes creacions m'arribaven única i exclusivament en castellà.

I els catalans ? Què no tenim pebrots per inventar paraules ? Hem deixat sol a en Pere Calders i la seva "Antaviana"?.... (Fent un esforç en la memòria, també trobo el cementiri de Sinera....).

En un moment donat un president del gobern d'Espanya va afirmar que el català ni tant sols tenia paraules científiques per explicar segons què.

Automàticament els segadors van esmolar l'eina i van començar a aparèixer diccionaris tècnics en català fins i tot de la reproducció de l'escopinya salvatge en captivitat.

Però el problema continuava sent el mateix. I qui s'inventa paraules ?.

No ens enganyem, sempre hem estat un poble sota sospita, vigilats sota l'espasa de Damòcles de Pompeu Fabra fa anys, i ara sota la implacable tutela de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). Qualsevol paraula inventada ha estat criminalitzada, massa sovint, sota el mantell protector de la puresa lingüística.

I així no hi ha qui s'inventi res d'interessant....

A Espanya van arribar els "culebrons", i ningú va tenir cap problema per acceptar-ho. A Catalunya, ara que ja estan a punt de desaparèixer per antics, encara no ens hem posat d'acord amb si s'han de dir "culebrots", "serials" o bé l'acadèmic "telesèries" (que crec que encara no està tampoc acceptat).

I anem avançant en el temps, d'alguna manera, i comencen a usar la paraula "pongo", d'una manera regular. Quan diem "pongo", habitualment ens refererim a aquella andròmina que acostuma a regalar-nos un familiar d'aquells que només serveixen per fer acudits (sogres i tietes solteres) o bé algun impresentable que sovin treballa amb nosaltres i és un fan empedreït de la pràctica de l'amic invisible.

I quan obres el paquet sempre fas cara de "I ara, això "donde lo pongo" ?".

Tornem-hi amb el castellà.....

Però ara és diferent, una finestra se'ns ha obert de bat a bat i comença a passar l'aire fresc de la renovació.

Finalment, per Catalunya Ràdio, la de tots, la que fem entre tots (sobretot si som amics d'en Montilla, i si no que li preguntin a en Bassas...) han aconssegit traduir la paraula "pongo" sense que els assessors linguístics de l'emissora (quan deuen cobrar uns senyors per llegir el diccionari ?) posint el crit al cel.

L'altre dia vaig sentir que parlaven dels "quenfaig" i fins al cap de vint minuts, us asseguro que no entenia de que parlàven, fins que la locutora va aclarir :

- Si home, els "quenfaig", els "pongos" que diu tothom....

I vaig veure que un cop més som a on erem i sembla mentida que ens costi anar endavant...........

Qui no te feina, el gat pentina.

He d'advertir en primer lloc que de moment, malgrat aquesta crisi galopant que ens envaeix, jo encara tinc feina (i sobretot, feina a conservar-la..) I en segon lloc que també tinc gat, que cal pentinar de tant en tant. Tots els que tinguin gat sabran també que malgrat tenir o no tenir feina, pentinar el gat és una feinada !!!

Però anem per feina. Durant l'estiu he estat reflexionant sobre un tema que de ben segur no té cap mena d'importància, i potser per això ho trobo interessant.

Fa temps, ara no sabria dir-vos quant, vaig sentir una persona que deia :

- Es que avui, si no estàs al Google ("gúguel", va pronunciar amb sonoritat per què tots fòssim conscients del seu domini de l'idioma anglès), no ets ningú.

I es va quedar tant ample.

No us diré que immediatament vaig anar a casa a teclejar el meu nom per veure si jo era algú o no, per què no vaig fer-ho...De fet ho faig des de fa bastant de temps, abans de sentir aquesta frase.....

El que si que vaig fer va ser començar a posar noms d'amics, coneguts i familiars. Amb resultats ben diferents per descomptat. Va resultar que la immensa majoria dels meus familiars no son ningú, sobretot els de més edat. Els amics i coneguts van donar resultats, evidentment dispersos, tots tenim amics que d'alguna manera son algú i tots coneixem algú que per a el "gúguel" no existeix.

Però no és aquesta la reflexió que volia fer, el que vull és anar una mica més enllà.

L'experiment va continuar, vaig començar a posar noms de persones que si bé en un moment de la meva vida vaig conèixer, feia molts anys que els havia perdut el rastre. Antics companys de l'escola, la universitat, de feina, veins....i mica en mica m'anaven venint noms a la memòria. I vinga investigar gent, i vinga a voler saber més. I que fa aquest paio ara ? I a on treballa ? I com és que aquest no surt per enlloc ? Quants n'hi deu haver de morts ?

Febrilment (és un dir, però s'hi acosta molt) em vaig submergir en una recerca inútil i probablement estúpida. I de sobte, quan just acabava de descobrir que un company de BUP en l'actualitat és veterinari d'una bonica població de Catalunya (de la que no puc dir el nom doncs segurament no te massa veterinaris i segurament ningú de vosaltres no n'ha de fer res), em vaig aturar en sec.

Quina necessitat real tinc o tenim de saber o no el què, el com, el quan, a on, i de quina manera viuen o fan unes persones que fa anys i panys que no veiem i que, no ens enganyem, a hores d'ara no n'hem de fer res.

Tafaneria. Segurament no és pecat capital, però hauria de ser-ho. És més, encara que no sigui massa correcte jo diria "xafarderia" que és més punyent.

I aquest és el debat : som "xafarders" per naturalesa ? la "xafarderia" és un defecte ?

Tots, una vegada o altra hem criticat i a voltes criminalitzat, aquelles quatre velletes, que sortin de missa posaven a "caldo" a mig poble.

I ara nosaltres ens trobem davant d'una eina implacable, hem estat anys parlant de "El gran hermano" (no el de tele5, l'altre el de Orwel) i segurament ara ens trobem que amb el "gúguel" ha arribat l'era de "el gran xafarder".

Penseu-hi una mica si us plau.

Mentre ho penseu, vaig a veure que se n'ha fet d'un professor de l'institut que deien que es "raspallava" a les noies de tercer de BUP, potser és que no tenia massa feina i confonia a les noies amb gats. Ja se sap que qui no te feina, el gat raspalla... o pentina, que ve a ser el mateix.

El doble.

Diuen que tots tenim un doble en aquest món. D'entrada això voldria dir que de tota la gent que hi ha, només la meitat som diferents, doncs l'altra meitat deuen ser les "fotocopies" (segurament avui en dia n'hauriem de dir les clonacions, si més no per fer-nos el modern, o fashion...). El que no sé és que passa quan se't mort el doble...deus quedar una mica desamparat.

Alguna vegada jo havia pensat que on devia ser el meu doble, potser va coincidir amb la lectura de "El hombre duplicado" del premi Nobel José Saramago (que ja que hi som vaig trobar que tenia un final bastant mediocre, tirant a dolent, però que això sí, està molt ben escrit).

Anaven passant els anys i jo seguia sense trobar el meu doble, i em feia ràbia. Jo veia que tots els famosos tenien doble, a vegades fins i tot més. Mireu si no els concursos de imitadors de Elvis(que crec que encara el fan cada any), l'anècdota de que Charles Chaplin es va presentar a un concurs de imitadors de Charlot...i va quedar segon, els personatges de "Polonia".....

I jo sense un doble amb una mica de dignitat. Hi ha qui diu que m'assemblo amb el meu germà, però això no te mèrit, doncs pel que sembla som de la mateixa mare i del mateix pare i ja se sap que els testos s'assemblen a les olles.

Finalment ahir al vespre va arribar el meu moment de glòria. Ja és ben cert que la fama t'arriba en el moment menys pensat i sense avisar.

Resulta que passejava tranquilament per una fira d'aquestes medievals que fan a qualsevol poble amb quatre paios amb túnica i dues parades (una d'embotits artesans i una de collarets fets per uns grenyuts que segur que fumen porros ) quan de sobte veig una senyora que em saluda amb la mà i em somriu :

- "Usted, usted !!!" - em crida en castellà.

Jo que veig que la senyora, pobreta era bastant lletja i que a més anava amb el seu marit (que feia joc amb ella), vaig girar-me fent veure que buscava a qui cridava la senyora, com si la cosa no anés per mi. I ella insistint :

- "Eh!!! Usted!!!" - i em feia que anés cap a ella amb la maneta.

Jo, veient-me sense escapatòria possible, mi atanso somrient com volguent dir :

- Què vol senyora ? - però sense dir-ho.

En aquells moments, em va semblar veure la persona més feliç del món, va començar a donar cops de colze al seu marit i amb el cap li anava dient que si, que era jo.

- "Perdone - va començar quan em va tenir a l'abast - usted no es ese que canta...que ahora no me recuerdo de como se llama ?"

Amb aquestes indicacions no vaig entendre a qui es referia, doncs el que se'n diu cantar, no ho faig massa sovint i menys en públic.

- "No senyora, jo no canto..." - li responc somrient.

I ella "duro" que si, que jo era cantant i que havia sortit per la tele. Alerta amb la tele !!! La cosa es posava interessant, vaig començar a veure contractes publicitaris, vaig pensar en el rodatge de la pel.lícula "El rei del món" basada en la novel.la homònima de Salvador Macip, vaig veure tantes coses en poca estona que finalment la senyora em va desvetllar del meu somni quan em va dir :

- "Si hombre, usted salió por la tele, por los juegos olímpicos, cantando con el Peret..." - i gairebé va aplaudir.

Després d'unes curtes deliberacions la vaig convèncer de jo no era el cantant de Los Manolos.

Vaig marxar arrossegant els peus, capcot i podria dir que esmaperdut i tràgic, però seria mentida, mentre encara la sentia que li deia al seu marit :

- "Pues coño, si que se parece..."

Vaig tornar cap a casa, pensant que aquella senyora no estava massa bé de la vista i sentint unes ganes irrefrenables de cantar :

All my loving, nainonainonaaaaa.... - però jo no sé anglès i desafino com un lladre. Ara una retirada si que li tinc....

Al restaurant...

Segurament el títol no és massa encertat. Tot depén de la consideració que tingueu d'on acaba un bar i on comença un restaurant. Però en principi això no té cap importància, almenys per ara.

Per circumstàncies de la vida fa molts anys que menjo a fora de casa (crec que començo a repapiejar doncs m'adono que això ja ho he comentat en alguna altra ocasió) i com que la meva economia no ha estat mai el que se'n podria dir la bota de Sant Ferriol, sempre he anat a llocs diguem-ne justets. Al bar vaja !!!!

Això si, bars de menú, res d'entrepans i fregidures diverses (el meu sistema digestiu no ho haguès suportat).

Doncs al que anava...malgrat que quan tens aquest costum procures anar amb certa regularitat als mateixos llocs, segurament per alló de la confiança i sobretot per què en cas de morir enverinat, com a mínim conèixer la cara de l'assassí, i aquesta rutina et porta a saludar i dir bon profit als clients que com jo son habituals de l'establiment, malgrat tot això gairebé sempre acabes menjant sol. Pots llegir el diari, pots mirar la tele (res de sentir-la doncs en aquests locals el volum del parlar de les persones supera segurament amb escreix els límits recomanats per la CE) o senzillament pots escoltar els de la taula del costat (que a vegades sembla que en lloc de ser la del costat sigui la de la pròpia falda). Amuntegament gastronòmic.

Les taules acostumen a ser de dos places, en relitat n'hi cap un i justet o bé de quatre, que tenen la mateixa proporció d'espai, n'hi caben dos sempre que estiguin ben avinguts.

No fa massa dies però, mentre dinava va entrar un senyor al restaurant (bar per a els amics) i es va assentar en una taula de quatre. Quin sacrilegi - vaig pensar. En principi, el cambrer (que acostuma a ser també l'amo i el cuiner alhora) no va dir res, però acte seguit, en observar que entraven més persones al local, es va dirigir al solitari que ocupava una preada taula de quatre i li va recomanar que es posés en una de dos. Va argumentar tot alló de que ara a aquesta hora ve molta gent i hem d'aprofitar l'espai i sense dret a rèplica li va agafar la amanida i va començar el trasllat a una altra taula. El senyor va col.laborar emportant-se ell mateix els coberts i el tovalló.

Feia goig de veure el cambrer amb l'amanida, la panera i l'ampolla de vi, travessant el restaurant amb un senyor al darrera amb un tovalló els coberts i un got mig ple o mig vuit depenent del vostre optimisme.

No havien passat ni tres minuts que l'home es va aixecar i va començar un nou trasllat de tot el parament cap a la barra del bar, es va seure en un tamboret d'aquells tipus periquito (que et queden els peus a dos pams de terra) i va continuar menjant mirant la cafetera i segurament llegint les etiquetes de les ampolles de conyac.

En aquestes se li acosta el cambrer, amo i cuiner i li diu :

- Però que hi fa aquí, que no veu que estarà millor a la a taula ?

I l'home mirant-se'l amb timidesa li va respondre :

- A la taula no puc, ho sento,....és que tinc claustrofòbia....

Afortunadament no va entrar més gent, per què si s'arriba a omplir també la barra ja em veig al bon senyor emportant-se el dinar a la plaça que hi ha al devant del restaurant i dinant en un banc, tot tirant les engrunes als coloms...o pardals...o ocellets.

Raons de pes.................

Em trobava gras i no eren manies. Cada dia que passava notava com em tibava més la pell i la roba també. Tot es va precipitar quan amb el canvi d'armari que en diuen, vaig comprovar que la roba de l'hivern anterior no em cordava de cap de les maneres. Ho recordo com si fós el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar el calendari i efectivament era el 6 de novembre de 2006. Vaig mirar la bàscula que qui més qui menys te arraconada al lavabo, i amb cara de circumstàncies vaig entreveure que l'agulla assenyalava vergonyosament 95,4 Kg.

- Pep, si continues així en lloc de fer el cim, faràs el cent !!! - vaig dir-me intentant fer-me una gracia.

Al vespre d'aquell mateix dia, estava assegut, avergonyit, al davant d'una dietista que en veure el meu volum, el primer que em va preguntar va ser que si havia deixat de fumar.- No.- li vaig respondre. - Doncs ara no és el millor moment per fer-ho - em va dir. De fet no sé per què m'ho va dir doncs jo el que volia era aprimar-me, el tabac era i és una altra assignatura pendent que no hi tenia res a veure.

Mitja hora després, anava cap a casa amb una dieta a la butxaca de la camisa i una bossa plena de píndoles i gotes miraculoses.

Vaig seguir la dieta estrictament i em vaig prendre totes les potingues gairebé amb religiositat. Resumint i per no fer-me pesat (de pesat ho era aleshores amb 95 Kg.), sis mesos més tard m'havia aprimat 17 Kg.

Tota la roba que m'havia comprat ja no m'anava bé altra vegada, em sobrava cintura per tot arreu. I invariablement la gent quan em veia, deia :

- Com t'has aprimat ? - al davant de la frase i afeigien hòstia, collons o caram, depenent de la confiança i l'educació de cadascú.

I ara que m'ho miro des de la distància i he recuperat una mica de pes (no pateixi que és normal, m'avisà la dietista), reflexiono i recordo el procés de pèrdua de pes. De ben segur que la dieta i l'ordre alimentari hi ajuden, no en tinc cap dubte, però el veritable secret, la mare dels ous, estava en les potingues que em feia prendre aquella bona dona. El primer mes, i perdoneu l'expressió, vaig cagar pel pare i per la mare, tres i fins i tot cuatre cops al dia. Vaig perdre gairebé 5 Kg en un mes. - Es que ara fem una dieta depurativa - em va dir.

- Què collons !!! -vaig pensar en veure que al segon mes la dieta era la mateixa, però em va rebaixar la quantitat de píndoles i gotes miraculoses. Automàticament la cadencia evacuadora va baixar de quatre a dos i la pèrdua de pes es va alentir. Mica en mica en sis mesos vam assolir els objectius esperats i jo vaig creure que ja n'hi havia prou de prendre potingues. La dietista em deia que ara l'important era el manteniment, i continuava donant-me (de fet les venia) unes altres píndoles i unes altres gotes per ajudar-me.

Indiscutiblement el que volia era ajudar-me a aprimar de passada el meu compte corrent. Suposo que no cal dir que tots els complements alimentaris (que deia ella) eren de la mateixa marca i els preus ratllaven la indecència. A canvi les visites eren extremadament econòmiques, potser per compensar.

I ha passat un any i mig i jo em mantinc en un pes raonable. Reconec que he millorat el meu ordre alimentari i procuro fer bondat. Ara de pastilletes cap més i quan necessito equilibrar una mica els meus saxons, em prenc quatre (no cal catorze, aquest dels catorze iogurts és un altre negoci floreixent), quatre iogurts d'aquest plens de bestioles intestinals i cago com un àngel, en el benentés que els àngels caguin, doncs si no tenen sexe potser tampoc tenen forat al cul.

Les urnes de la Manolita

Fa bastant de temps us parlava d'una senyora que en un curset de ceràmica va mostrar la voluntat de fer-se una urna per que, desprès de la seva mort, hi endrecin les seves cendres.

Doncs ja som al cap del carrer. Fa uns dies i amb motiu del fi de curs, es va organitzar una exposició amb les peces confeccionades pels alumnes del curs de ceràmica. Per descomptat que hi vaig anar per veure la urna funerària de la Manolita (així es diu aquesta esplèndida dama). La primera sorpresa que vaig tenir va ser que no hi havia una urna. N'hi havia dues !!! La primera diu que li va quedar massa blanca i que no feia el fet, per això en va fer una de més seriosa. Jo vaig pensar que així també en tenia una pels dies de cada dia i una altra per els dies de més mudar, però no li vaig dir. Vet aquí les fotos de les urnes :

Aquí tenim l'urna més blanca (que podria ser perfectemanent la de tot portar).

I aquí tenim la urna fosca (que serviria per a dies de festa i actes més protocolaris).

A més vaig tenir la sort de conèixer la Manolita en persona. La veritat és que és una persona que impressiona.

Després de parlar una estona amb ella vaig saber que :

* Cada dia a les 7 del matí va a nedar ( segons ella va a donar quatre hòsties a l'aigua).

* Cada dia camina 2 hores a part dels seus desplaçaments habituals.

* Fa un curs de ceràmica (però d'això ja n'hem parlat)

* Quan s'aborreix va a fer fotos.

* Pel seu aniversari li van regalar una bicicleta nova per què la vella la tenia atrotinada de tant fer-la servir.

* I també confesa sense massa embuts, que sovint, no cada dia, havent dinat es fuma un puret i es beu un gotet d'orujo.

Dit això va fer mitja volta i va marxar per què debia tenir pressa.

Després he sabut que aquesta setmana passada va anar amb el seu fill a buscar bolets a les rodalies de Molina de Aragón, on es veu que amb aquestes plujes s'hi fan moltes carreretes.

I vosaltres em direu, doncs no n'hi ha per tant d'aquesta senyora. I és ben veritat, no n'hi ha per tant. Resulta que l'u de gener de 2008 va complir 80 anys.

Em sembla que n'hi ha per més.

I des de aquí només em resta proclamar la meva admiració per aquesta dona tant fantàstica.